Capítol 20. Cameron Higlands



Ja portàvem uns deu dies a Malàisia, en els que havíem pogut conèixer una gran ciutat com Kuala Lumpur, una illeta paradisíaca com Pulau Kapas, i una petita ciutat amb gran diversitat cultural com Georgetown. La nostra arribada a Malàisia havia també comportat que, per sort o per desgràcia, ens haguéssim d’aclimatar a la calor de veritat. Les nostres nits refrescants (fins i tot fredes o fredíssimes) de Myanmar i Laos s’havien acabat. O això és el que ens pensàvem...

El matí del dia 2 de març teníem un autobús cap a la regió de les Cameron Highlands. Un viatge de Nord a Sud cap al centre de la península (més o menys), i que, deixant l’autopista, s’introduïa cap a una carretera de muntanya força àmplia, en la que la verdor extrema i la boira tornaven a aparèixer. Vam començar a entendre que ens acostàvem al nostre destí quan per les valls es veien grans (molt grans) edificis de segones residències. Ens havien explicat, o havíem llegit, ja no me’n recordo, que Cameron Highlands és un destí vacacional habitual per als malais pel seu clima més aviat fresc respecte el de la resta de la península. Aquests edificis de segones residències eren autèntics “mamotretos”, desgràcies paisatgístiques que, a més, volien imitar l’estil de les granges, o cottages, anglesos, que, imagino, devien construïr-se els primers colons que van fer-se cases en aquesta zona. En tot cas, despropòsits arquitectònics, ecològics i tot el que vulguis. L’autocar ens deixava al poble de Tanah Rata, el “centre” de Cameron Higlands. Només baixar de l’autocar, vam notar aquest canvi de temperatura que no ens esperàvem i que vam agraïr de veritat. Vam pensar, “aprofitem! Última estada fresqueta!” (però també ens equivocàvem).

Mòbil a la mà, seguint el nostre estimat maps.me que ens dirigeix per un carrer major amb botigues i restaurants. I la confirmació que estem en un lloc molt turístic. Encara que de seguida veuríem que el que ens porta als forasters (almenys els occidentals) a les Cameron Higlands, és un pèl diferent que el que hi venen a fer els malais.

El nostre hotel, Cameronian Inn, es trobava una mica apartat d’aquest carrer major i, per sorpresa agradable, es tractava d’una caseta petita, com els mamotretos, d’estil anglès, però, en aquest cas, molt agradable. Ens va atendre l’amo. M’agrada imaginar-me que era nét d’un anglès casat amb una malaia d’orígen xinès, i que havia après les seves “good manners” quan el van enviar a estudiar a Anglaterra... En tot cas, l’home, d’una educació impecable i un anglès perfecte ens va atendre amb gran atenció i delicadesa. Ens va explicar fil per randa com havíem de demanar l’esmorzar (amb uns paperets preparats amb totes les opcions), com havíem d’indicar si ens preníem un tè o alguna cosa de la barra de self service. Per tot l’hotel hi havia cartells amb instruccions concretes. Mai havia estat en un lloc on et donaven instruccions de gairebé tot! Tot plegat explicat amb una meticulositat exacta. Fins i tot al lavabo t’avisava que l’aigua calenta trigava a arribar un parell de minuts!

Fora la recepció, hi havia un petit porxo, guarnit amb flors ben cuidades. La dona del propietari, bé: la propietària, feia pencar els dos nois que tenien a l’hotel perquè tot estigués al seu gust.

Només arribar vam veure que allà ens hi estaríem bé. Un lloc molt senzill, cuidat i portat per gent amable. No podíem demanar res més.

Com que només ens hi estaríem tres nits, vam pensar que, per una vegada, ens agafaríem un tour, així estalviàvem temps. L’endemà aniríem a veure les plantacions de tè, i la Mossy Forest. Dues de les atraccions que porten locals i estrangers a les Cameron Higlands. A més, també ens havien de portar a un dels cims més alts de la zona, i a una granja de papallones.

El dia s’aixeca plujós, de manera que no podrem anar al cim del Gunung Brinchang, a més de 2000 metres per sobre el nivell del mar i ens porten directament cap a unes plantacions de tè. Més tard ja ens portaríen cap a la fàbrica, previ pas per la granja de papallones. De fet, de papallones n'hi havia, sí. Però també altres bèsties, com insectes estranys (l'insecte pal, o fulla). I altres animals. Aquesta part de l'excursió, fora de les papallones, que ja n'haviem vist moltes en llibertat, no ens va agradar massa, ja que es dedicàven a l'exhibició d'animals, sense cap mena d'informació ni vessant pedagògica, ni res que s'hi assemblés.




Bé, tornem on érem... les plantacions de tè: baixem del cotxe, i ens diuen que podem anar una mica cap endins de la plantació per fer fotos, observar, gaudir... Jo no sé què em va passar (el Rubèn i alguns a qui els ho he explicat se’n riuen encara de mi). Però em vaig emocionar. Mira tu. No sé si era el dia, la verdor tan maca, junt amb el cel ennuvolat i la boira, el paisatge, que, certament era preciós i completament diferent al que havia vist mai fins al moment... junt amb l’emoció pròpia del viatge, de tot el que portàvem acumulat.... no ho sé. Però em vaig emocionar.

Imagineu una muntanya que tot el seu relleu està cobert de plantes que semblen coixins. Allà on mires, la vall està recoberta de coixinets de tons de verd intens. A la llunyania un gran arbre trenca aquesta harmonia, però no la fa malbé, sinó que la fa més maca!




Doncs allà estàvem, observant aquella imatge tan bonica quan ja va tocar tornar al cotxe i seguir la nostra ruta. Ara anàvem cap a la Mossy Forest. Diuen que és el bosc més antic del món, uns 200 milions d'anys, però quan busques a Google "bosc més antic del món" no hi surt pas! Tot i així, és un bosc de molts, molts milions d’anys i que està tot recobert de molsa. La visita va ser agradable, però ens va decebre una mica. Tot el camí es feia sobre unes tarimes de fusta, i, a més, en poc més de 20 minuts ja no podies continuar, ja que el camí l’havien tallat. Ens van explicar que hi ha hagut gent que s’ha perdut en aquest bosc i ja no han tornat. El que sí que és cert és que tot plegat, junt amb la boira que encara no havia marxat, li donava un aire màgic i misteriós... Però ja era la segona vegada (després del parc natural de Penang) que ens trobàvem una excursió amb el camí mes que marcat per una tarima de fusta. I no seria la darrera vegada que ho veuriem. Potser la nostra idea de contacte amb la natura és diferent de la que tenen per aquelles contrades. Tot i així, possiblement ho fan així perquè a la temporada de pluges es deu omplir de molt de fang i es pot fer molt difícil caminar. 






Després d’aquesta visita, ens van portar a les plantacions de BOH, la marca de tè més venuda, amb diferència, a Malaisia. Seria com el Colacao, o la cervesa Estrella a Catalunya.

Fundada per un anglès l’any 1929, l’empresa la segueix portant la mateixa família.

Vam poder veure quin és el procés que se segueix per elaborar el tè negre, que, a diferència del tè verd, pel que simplement s’asseca la fulla, en aquest cas hi ha un procés que en diuen de fermentació tot i que, per als entesos, més que de fermentació és d’oxidació.



Allà mateix hi tenen una gran cafeteria (o, més ben dit, teteria) en la que pots provar les diferents varietats de tè que tenen, junt amb uns pastissos que només de veure’ls se’t fa la boca aigua. La teteria té una gran terrassa que dóna a la vall, de nou, farcida de coixinets verds de tots els tons, caminets... Així, que vam prendre el nostre tè acompanyats d’aquelles vistes.




La planta del tè, en realitat és un arbre. Però per al seu cultiu, almenys allà a on érem, li dónen aquesta forma d’arbust, rectangular. El procés que segueixen per a la collita és senzill, simplement tallen les fulles més noves cada quan toqui. Ara el procés s’ha pogut mecanitzar, però fins fa poc feia falta molta gent i molta traça per tallar les fulles amb uns estris especials.

La vida dels treballadors, pel que vam veure, és similar a la del personal de les antigues colònies tèxtils a Catalunya. Se’ls ofereix vivenda, tenen la seva pròpia escola... una diferència molt destacada és que en un sol carrer hi havia: una petita capella anglicana, una mesquita, un temple budista i un temple hindú. Ja sabem que a les colònies tèxtils catalanes el modus vivendi de la fe, passava per una sola opció...





Com que el tour era de mig dia, a l’hora de dinar ja corríem de nou per Tanah Rata. El nostre guia, d’origen indi, ens va recomanar un restaurant hindú per anar a dinar. Boníssim! I... sortint d’allà, ens trobem aquella parella que havíem conegut al parc nacional de Penang dos o tres dies abans! I amb això que ens posem a xerrar... i a xerrar... allà, enmig del carrer... Crec que ens hi vam estar com dues hores! És més, durant aquella estona el Rubèn es va adonar que havia perdut el mòbil, i que possiblement li havia caigut de la butxaca quan érem al cotxe del tour... Encara vam tenir temps de seguir xerrant una hora més a l’espera que el nostre guia confirmés que el mòbil era al cotxe i que ens el portés cap allà on érem (i venia de lluny)! En tot cas, ens vam entendre tan bé amb ells que vam quedar per sopar a l’endemà.

Aquell segon dia, la nostra idea era fer un dels itineraris que es poden fer a peu dins la zona. Anem a parlar d’aquests itineraris. Estan numerats, documentats, però no hi ha senyalitzacions in situ. Molt curiós. Per diferents llocs d’Internet veus informació sobre cada itinerari, hi ha comentaris de la gent que els fa... però no hi ha cap institució que els mantingui.

Al nostre hotel hi havia un suro especial per a tots els itineraris, amb croquis que donaven informació precisa, intentant explicar el detall de cadascun d’ells. Podeu imaginar que els havia fet el mateix propietari amb la mateixa meticulositat que havia fet en els cartells del seu hotel... També hi havia posat avisos, pel que fa a alguns camins. Indicant dificultats, els que estaven en més bon estat, i, fins i tot, que en un d’ells s’hi havia donat un parell de robatoris a turistes. Hi havia una llista en la que ens requerien que, si sortíem d’excursió apuntéssim el nostre nom, l’itinerari que anàvem a fer, i quanta gent seríem. I una nota explicativa que ens va semblar molt graciosa i que venia a dir alguna cosa així: “els camins estan en mal estat i no estan senyalitzats. El turista malai és mandrós. No ve a estar en contacte amb la natura. És un tipu de turista que ve aquí per fer compres i del cotxe a casa i més compres l’endemà. No ve a fer exercici”. Com volguent dir que, de moment, ningú es farà càrrec de tenir cura d’aquells camins.

Vam decidir fer el camí numero 10 ja que, en part no semblava massa complicat, i perquè vam trobar una ruta amb el Wikiloc, que, justament, sortia del nostre mateix hotel. Aquella excursió, de menys de tres hores, ens va robar el cor. De nou, el bosc, cobert de molsa, arbres caiguts, arrels gegants, papallones, moltes papallones (algun dia hauré de fer més esment al tema de les papallones...). De fet, ens vam trobar un grup que intentava caçar papallones! Mai ho havia vist! Va ser una excursió fantàstica, envoltats de verdor, falgueres gegants, arbres amb fulles enormes... I el fet de poder fer-la pel nostre compte li donava un valor afegit!
















Les dues tardes que vam passar a Tanah Rata van ser plujoses, així que vam optar per passar-les al porxo de l’hotel, amb un deliciós tè de les Cameron Higlands, i un llibre a la mà. Acompanyats de la remor de la pluja, i la frescor de l’ambient... El tè era més bo que mai, i el llibre el vivíem millor encara.




Es pot dir que a Cameron Higlands ens hi vam estar molt bé. Era un lloc que ens agradava simplement per “estar-hi”. Potser l’hotel on érem feia molt, i el clima fresc ens acompanyava. Però ens hi haguéssim quedat un dia o dos més pel simple gust de ser-hi. Però ja no podia ser. La nostra programació quedava molt tancada pel fet que uns dies més tard anàvem al parc nacional de Bako, pel que ja teníem reserva per poder quedar-nos a dormir. Així que no teníem cap marge per a la improvització.

Aquella darrera nit, doncs, vam anar a sopar amb els nostres nous amics, la Maria i el Manu. De nou, l’estona va passar volant, i encara vam ser una hora davant de l’hotel petant la xerrada. I encara haguéssim pogut seguir! Podíem parlar de tot, fer bromes de tot, i vam trobar una mena de connexió que espero que mantinguem. Per ara, seguim en contacte de tant en tant, per saber d’uns i altres. Per ells, la seva aventura va ser deixar-ho tot a Palma de Mallorca, i anar a voltar pel món. A priori un any, però ja es veuria. I ara (principis d’agost) son a punt de volar cap a Nova Zelanda per ves a saber quant de temps! Que tingueu molta sort!

L’endemà ens esperava un dia ben llarg de dos viatges en bus. Un primer fins a Kuala Lumpur, i un segon fins a Singapur (amb control de passaports i entrada al país inclosos). Però això ja correspon al proper capítol!




Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Capítol 9. Trekking de Kalaw a Inle

Estrena

Capítol 23. Creuar la frontera i primers dies a Indonèsia