Capítol 23. Creuar la frontera i primers dies a Indonèsia

L'experiència a Bako ens havia deixat al·lucinats. Arribàvem a la nostra pensió cap a la tarda i havíem d'acabar de programar els nostres propers passos.

L'objectiu era arribar a un poblet al sudoest de Kalimantan, des del qual s'accedeix al parc nacional de Tanjung Puting.

En les nostres tres setmanes a Malàisia ens havíem acostumat ben ràpid a reservar tots els busos per internet de forma fiable, i ens feia la impressió que Indonèsia no ens ho posaria tan fàcil. Ja teníem controlada la manera de creuar la frontera per terra (cosa que ens havia costat una mica de trobar), el bus que calia agafar i la ciutat on ens deixava... Però per internet no trobàvem gaires informacions sobre com arribar des d'aquest punt intermig (la ciutat de Pontianak) al nostre destí final (el poble de Pangkalambuun). Vam començar a veure que el nostre objectiu, que era anar a Tanjung Puting, s'allunyava per moments. De fet, vam estar a punt "d'abortar missió" i anar directament cap a l'illa de Java.

O sigui, creuar la frontera amb Indonèsia, no era complicat, però les informacions per moure'ns fins al lloc que ens interessava eren escasses, i ens imàginavem (pel quilometratge) que almenys es sumaven dos o tres dies de viatge en bus, cosa que ens interessava poc. La opció de fer-ho tot en avió era inviable. Els vols interns dins de Borneu, però canviant de país, eren caríssims! Estàvem una mica cansats, haviem passat la tarda a l'habitació perquè plovia, de nou, a bots i barrals..., i no vèiem les coses clares... Per sort, vam acabar trobant la solució (fent números del dret i del revés vam veure que ens sortia més car anar directes a Java que fer la opció que triaríem al final...). Creuaríem la frontera per terra fins a Pontianak i per arribar a Pangkalambuun agafaríem l'avió (fent escala ja no recordo on).

I, sempre ens hem dit que "sort!" que vam decidir tirar endavant i que no ens vam donar per vençuts, perquè l'experiència a Tanjung Puting ha estat de les més grans que hem tingut. Més que Bako, i superant les expectatives... Encara que ho explicaré al proper capítol, el parc de Tanjung Puting és una reserva per a orangutans. En aquesta s'hi han establert diferents estacions d'alimentació per aquells orangutans que han estat reintroduïts. De la vuitantena d'estacions d'alimentació tres son visitables per turistes. Tot plegat es fa en barca, el parc està en una zona pantanosa, durant dos dies i mig, en els que vam tenir la sort de veure aquesta meravella d'animals.

Però bé, anem per parts...

Vam sortir de Kuching el matí del 17 de març de 2018, en un autobús que en unes 9h ens havia de deixar a la ciutat de Pontianak, la capital de la província de Kalimantan Oest. A mig matí però, primer vam creuar la frontera. En el punt de frontera concret, primer vam baixar els passatgers i passatgeres, i vam fer el control d'entrada. Com que no ens hi pensàvem estar més d'un mes només calia tramitar el visat de 30 dies gratuït. Un cop passat el control, ens va caldre esperar, ja que passaven tot l'equipatge per l'escànner. Així que vam estar una bona estona asseguts esperant. Érem els únics occidentals del lloc, i, poc a poc, ens vam començar a sentir observats... Vam poder xerrar amb una parella que s'esperava al costat nostre. Eren un pare i una filla que anaven a veure la família. Ens van explicar que la llengua malaia i l'idioma oficial d'Indonèsia, el Bahasa Indonesia són, en realitat, la mateixa llengua (amb les seves variants dialèctiques i ortogràfiques pròpies).

Un cop tot controlat, crec que ens hi vam estar més d'una hora... ja vam poder tornar a pujar a l'autocar, havent fet un canvi de moneda i tot (ens havíem oblidat de fer-lo abans de marxar), i que va resultar que ens va sortir molt bé... Mira que qui ens va fer el canvi era un senyor que corria per allà amb un manat de bitllets a la mà... Així d'entrada no ens feia massa el pes fer el canvi d'aquesta manera, però ens oferia un canvi que, per les dades que teníem, semblava que no ens estava prenent el pèl...

Bé, unes hores més tard, ja a mitja tarda arribem a Pontianak. L'estació d'autobusos queda fora de la ciutat (per variar!) i ens cal negociar amb un taxista... País nou, moneda nova... I havíem de mirar que no ens enganyés gaire pel recorregut que volíem fer... Finalment, acordem un preu i cap al centre falta gent!

Com que només hi fèiem una nit, i marxàvem l'endemà bastant d'hora al matí, no vam buscar gaire informació sobre el que s'hi podia fer. A la guia de Lonely Planet del Sudest Asiàtic només hi sortien recomanats tres hotels. Més tard vam veure que la guia específica d'Indonèsia hi posava bastant més informació. Però bé, ni que ho haguéssim volgut, no vam tenir més temps que sortir a passejar.

Havíem agafat un hotel a la vora del riu i al costat d'un parc. Quan vam arribar vam veure que s'hi estava celebrant un casament. Els convidats anaven arribant i saludaven la família que estava a les portes de la sala de festes. I no parava d'arribar gent, i més gent!!! Bé, un cop instal·lats i dutxats ja gairebé era de nit, així que vam sortir a veure què sopàvem... I seguien arribant convidats a la boda...

Vam acabar fent un passeig pel parc del costat del riu. Era dissabte o diumenge al vespre i l'ambient estava animat, gent jove, famílies... Comprant menjar a les paradetes que hi havia flotant a la vora del riu, fent-se fotos, fent-se fotos amb mascotes... Això ens va cridar molt l'atenció. Hi havia, per exemple, un Pikachu, i la gent s'hi feia fotos i deixava una moneda en un cubell... I així amb unes altres mascotes que corrien per allà... ben bé que l'oci canvia a cada racó de món!

I, de nou, observació màxima. Els únics occidentals. Aquesta vegada, però, la gent ens parava per fer-se una foto amb nosaltres, o perquè ens féssim una foto amb la seva filla... Tot plegat ens sorprenia. No era el primer cop que ens passava en aquest viatge, però ens sorprenia igualment. Era una situació que al principi ens feia riure una mica, però amb els dies ens faria reflexionar bastant (ja vindrà en els propers capítols)...

Vam veure que hi havia un embarcador des del que podies pujar a unes barques que feien la volta al riu, i en el que s'hi podia menjar alguna cosa. Vam entrar-hi per preguntar què tenien de menjar i quant costava la volta,  i les noies que hi havia al bar fent de cambreres s'amagaven de vergonya, i enviaven la que sabia una mica d'anglès... Bé finalment vam decidir que, perquè no, fèiem aquella volta en barca. De nou, tota la gent del vaixell ens observava...

La família amb qui vam parlar fent el passeig en barca pel riu de Pontianak

Al nostre costat, teniem una parella amb un bebè que van començar a parlar amb nosaltres. El noi va i ens pregunta si érem "activistes" Com vam riure... activistes nosaltres? de què? I què li ho feia pensar? Ens va explicar que no n'hi anàven gaires de turistes per allà. Quan va saber d'on érem ens va preguntar per la situació a Catalunya. En aquell moment ens va sorprendre que hagués sentit a parlar del que estava passant, però la veritat és que ens ho vam seguir trobant per tot Indonèsia. Nosaltres també vam preguntar-li per la situació al seu país. Ens va dir que no li agradava el nou president. Un mes més tard, havent pogut parlar amb diversa gent, i conèixer algunes realitats, ens preguntàvem si no li agradava el president per massa progre, o massa poc... Pel que ens van explicar més endavant, aquest president venia a ser una mena d'Obama a la Indonèsia, i força moderat pel que fa a política islàmica. Ara que estic acabant de revisar aquest text, just fa uns dies es van celebrar unes noves eleccions presidencials, en les que el president ha estat reelegit. 

Bé. L'endemà per algun error a la recepció, de poc que no perdem l'avió cap a Pangkalambuun! Per sort, tot va quedar en un ensurt i vam arribar a temps.

El parc nacional de Tanjung Puting es troba al sudoest de Kalimantan. La majoria dels turistes que van a visitar aquest parc, ho fan directament des de Jakarta o Jogjakarta sense fer-hi nit. Arriben al matí del primer dia, i el tercer dia, un cop acabat el tour els porten de nou a l'aeroport. Pel que, a Pangkalambuun, tampoc n'estaven d'acostumats a veure turistes occidentals. Arribem a mig matí, portem roba per rentar... i anem a fer un volt. Un petit poble, amb els seus comerços, i la gent amunt i avall. Baixem cap a la zona del riu i ens trobem un barri flotant, tot pintat de colors. Ens semblava ben curiós, i molt viu, això si...

Vam aprofitar que teníem temps per seguir pensant en les properes setmanes a Indonèsia, i també per llegir tranquil·lament.

Organitzant els nostres propers dies a Indonèsia

A l'hora de sopar vam anar a un petit restaurant regentat per xinesos. La població xinesa a Indonèsia també és força important, però molt més minoritària que a Malàisia. El noi que ens atenia, parlava molt bé l'anglès així que li vam preguntar de què venia que el barri flotant estigués tot pintat de colors. La seva resposta ens va deixar parats. Bàsicament va venir a dir que algun polític havia decidit pintar el barri de "colorins" per mirar d'atreure visitants. O sigui, que no era cap projecte del veïnat, ni cap acció especial. Només atreure visitants. Mentre que la gent que viu en aquell barri devia ser la més desgraciada del poble.

Encara vam aprofitar el vespre per baixar de nou al riu, i ens vam trobar que al jetti, l'embarcador, hi arribaven grupets de gent carregats amb regals. Van començar a parlar amb nosaltres i, de nou, a demanar-nos fotos... Resulta que anaven a un casament a l'altre cantó del riu... i ens hi volien portar! Els vam dir que moltes gràcies per l'oferiment (tot i que en el fons a mi m'hagués encantat veure una boda indonèsia...).

Els que creuàven el riu per anar de boda...

Vam acabar el dia al balcó de l'hotel observant una gran tempesta de llamps, trons i pluja que ens va deixar meravellats. Un espectacle que, per sort, ens va agafar en terra ferma... l'endemà ens esperaven dos dies i mig en barca... i desitjavem que no ens enganxés una tempesta com aquella!