Capítol 18. Pulau Kapas, el "dolce far niente" i la fragilitat del paradís

Moure’ns per Malàsia va resultar ser molt més fàcil del que ens esperàvem. La següent etapa després de Kuala Lumpur era l’illa de Kapas, a la costa est de la Malàisia Peninsular. Des del mateix hostel on ens allotjàvem ens van recomanar comprar els bitllets per internet a la web ticketonline.com. Per nosaltres això era tota una novetat en el viatge, que ens donaria una autonomia important, i ens estalviaria molt temps. Fins aquell moment, buscar transport ens havia requerit en algunes ocasions, temps, i en totes, previsió. El mecanisme, per començar, era: només arribar a l’allotjament del punt A, preguntar com es podia arribar al punt B i després sortir a les agències del voltant per comparar preus. Això ens comportava una estoneta donant voltes i mirant de trobar la millor opció (per preu i per horaris) per la continuació del nostre viatge. Un cop triada la opció, mirar de negociar el preu, això sempre. A Malàisia això es va acabar. Ja no estàvem lligats a arribar a un lloc per saber com anar a l’altre. Això ens va permetre no perdre temps donant voltes pels llocs.

Per anar a Kapas havíem d’agafar un bus que ens portés a la ciutat de Kuala Terengannu, al nord est de Kuala Lumpur, després, mirar de trobar un transport cap al poble de Marang (a pocs KM de Kuala Terenganu), i finalment agafar una barca que ens portés a l’illa. Així que vam decidir que faríem nit a Marang i l’endemà ja aniríem cap a Kapas.

Quan vam arribar a Marang vam aprofitar el que quedava de tarda per comprar els bitllets de barca per l’endemà i fer un tomb per la zona. A prop del jetti (que vindria a ser el moll), hi havia una llotja. Els pescadors ja havien tornat i en quedaven alguns fent petar la xerrada. En un carrer baixava de la carretera principal, hi vam trobar algunes botigues que ens indicaven que aquell poble era destí vacacional: xancletes, inflables, jocs per l’aigua, galledes, rasclets i pales i més equipament “playero”, a més d’un mercat força gran del que ja només en quedaven alguns venedors de fruita i verdures i una gran mesquita. De tornada de comprar quatre coses que ens anirien bé per als nostres dies a l’illa vam veure que s’estava muntant un mercadillo amb algunes parades de menjar. Un cop a l’hotel, l’amo ens va oferir la seva moto per poder anar-hi a sopar, ja que no quedava lluny, però havíem d’anar per la carretera principal, força transitada. Tot un gest que no vam rebutjar, així que al vespre vam tornar cap al mercadillo. Hi havia algunes parades que feien menjar. Especialitats diverses que ens van fer regalar els sentits. Els venedors i venedores ens miraven encuriosits. Érem els únics occidentals.

Marang en si no sembla que tingui gaire cosa més que les seves platges, i l’illeta de Kapas.

L’illa de Kapas és un petit illot a poc més de 6 km de la costa, que fa 2,5 km de nord a sud i 1,5 km d’est a oest. S’hi arriba en una barca de la que desembarques directament a la vora de la platja. La part oest de l’illa té unes quatre o cinc platges, que pots recórrer fàcilment en poca estona, ja que entre elles hi han posat caminets de formigó que passen per sobre les roques que les separen. Els allotjaments es concentren, principalment, en tres d’aquestes platges. Petits resorts de cabanes i un parell de càmpings. Al nord de l’illa hi ha una illeta encara més petita Gemia Island, en la que també hi ha un resort. Per anar cap a l’est de Kapas hi ha un camí que creua la jungla i arriba a una petita platja de pedra. I això és Kapas. Res més. No hi ha cotxes, ni motos, bàsicament perquè no calen, no ha ha carrers, i encara menys carretera. Per tant, és fàcil d’imaginar que Kapas és un lloc per estar ranquil. Vam decidir passar-hi quatre dies, amb una mica de por d’acabar-nos avorrint. Però estàvem ben equivocats. Sembla mentida la capacitat humana d’acostumar-se extremadament ràpid a una situació en la que s’hi està bé. I això és el que ens va passar.

Només arribar vam anar a “explorar” les platges, i ja ens va meravellar la tranquil·litat que es respirava. Platges gairebé verges, amb la jungla just al darrere nostre. A la platja del nostre allotjament no hi havia ningú. Anem a la següent, ningú. A la següent, tres persones. Evidentment, això passava perquè justament estàvem al final de la temporada baixa. La majoria d’allotjaments es veia que estaven en plens preparatius d’inici de temporada, que seria l’1 de març (vam arribar-hi el 26 de febrer). Vam establir la nostra rutina dels propers dies basada en el principi del “dolce far niente”. Així, tal qual. No fer res. Tot plegat distribuït en un horari, en el que vam explorar les diferents maneres de “no fer res”. Primer de tot, despertar-nos quan ens donés la gana. Després, anar a la platja. Ens vam enamorar d’una de les platges que diria que només tenia un allotjament, i estava tancat. Ens trobàvem gairebé cada dia sols en aquella sorra blanca. Els arbres de darrere feien funcions de parasol. A més, vam trobar que aquella platja tenia molt de corall, i una pila d’anemones farcides de peixos pallasso que ens van tenir ben entretinguts.

El següent moment de la jornada era dinar. Vam trobar un lloc, a la mateixa platja on dormiem, el KBC, que ens va enamorar des del primer moment. El típic bar tropical que es veu a les pel·lícules, on tothom és amic de tothom, on entre que fas la comanda i et porten el menjar potser passa una bona estona, però no passa res, perquè, total, no tens res més a fer, en el que un client fa anys i fa pastís per la resta de clients, tot fet de fusta i bambú, decorat amb guirnaldes fetes de coses que porta el mar (trossets de corall, cagolines...), amb frases inspiradores escrites en tipografies boniques en petites pissarres, un racó que fa funcions de biblioteca, jocs de taula a disposició de tothom, la obligació de descalçar-se per accedir a la part entarimada i, molt important, en algun moment del dia ha de sonar un tipus de música concret. Es tracta d’UB40. Bé, a més de tots els èxits de Bob Marley, això per descomptat. Però si no sona Red Red Wine o la versió del Falling inlove dels UB40 un bar no es mereix tenir el títol de bar tropical. No em facis dir el perquè. Però almenys un cop al dia han de sonar aquestes dues cançons. Així una darrere l’altra.

Bé, vam acabar dinant en aquell racó cada dia dels nostres dies a Kapas, seguits d’una bona estona de lectura a la terrassa del mateix restaurant, a l’ombra del parasol, mirant cap a la platja de sorra blanca, veient passar les hores i les barques que arribaven de Marang amb nous inquilins per l’illa, i veure marxar la gent que acomiadava els seus dies de sol i relax en aquell racó de món paradisíac.

La rutina no s’acabava pas aquí. Quan ja havíem devorat una bona estona de llibre (clar, tècnicament, això no es pot considerar “bel far niente”, ja que fer... si que fas), tornàvem a anar cap a la platja. I així fins que es començava a fer fosc, que tocava a retirada cap a l'hotel. La primera tarda, un grup de treballadors de l'obra que es feia al nostre hotel estava jugant a volei, i van demanar al Rubèn que s'hi afegís. La partideta, doncs, estava assegurada, mentre el sol anava caient poc a poc... La partida encara es va repetir un altre dia i tot.

Així van ser els nostres dies de “vacances de les vacances”. Tal qual. Per primer cop en un mes i mig “descansàvem”. Pot sonar ofensiu, tenint en compte que portàvem un mes i mig viatjant. Però no menteixo si dic que aquells dies ens van fer descansar de veritat. Cos i ment. I ens va anar molt bé, la veritat.

Aquesta rutina es va veure modificada només en dos moments. Un dels matins vam llogar un kaiac amb la intenció de donar la volta a l’illa. Que il·lusos! Només començar a remar, aquell kaiac anava cap a tots costats menys on nosaltres el dirigíem. Ni volta a l’illa ni res. Quan vam arribar a la punta sud, allà on s’obria el mar, hi havia unes onadotes que van fer que una servidora es plantés. Jo per allà no hi passava. Amb aquell caiac que feia el que li donava la gana, a saber, ens haurien trobat en algun lloc de la badia de Halong, a Vietnam, al cap d’alguns dies... Així que vam fer mitja volta, i vam anar a tornar el caiac. I no us penseu, que ens hi vam estar una bona estona, eh! Així que si aneu a Kapas, intenteu fer la volta a l’illa un dia que no hi hagi onades.

L’altre moment que vam trencar la rutina, va ser el matí que vam fer l’excursioneta per creuar l’illa cap a l’est. En realitat són dos camins que surten de dues platges de l’oest i arriben a la mateixa platja a l’est, de manera que en pots fer un dels camins d’anada i tornar per l’altre. I això és el que vam fer. El camí està senyalitzat, a més de tenir en alguns trams unes cordes que ajuden a trobar la via. L’excursió va ser ben entretinguda. A l’anada, seguint principalment un rierol, amunt i avall, entre arbres enormes i lianes. La nostra idea era banyar-nos a la platja on arribaríem, però el fet és que va ser impossible. Quan arribes des de la jungla, veus que el camí s’obre, com una petita vall creada pel rierol que hem anat seguint per tot el camí, cap al mar. Penses “oh... que bonic” al mateix temps que segueixes caminant i, quan el teu cervell pensa l’últim so de la paraula “bonic” et topes amb la trista realitat. Una muntanya de MERDA. Així. Tal qual. Plàstics i més plàstics. Ampolles, bosses de patates, llaunes... No és que les hagi deixat ningú, és que la marea els porta. Ens vam fixar en les etiquetes, i estaven escrites en xinès, vietnamita, malai... Una llàstima. Un tema que es mereix un capítol a part, la gestió de residus en alguns dels països on hem estat.

Un cop vista la platja embrutida pels plàstics, meravellar-nos amb els penyasegats (fent veure que no vèiem la brossa), vam fer via pel camí de tornada. Un passeig agradable per la part més alta de l’illa, vas sentint la remor de les onades xocant contra les roques i que finalment arriba a la platja que es troba més al sud. Allà, vam prendre alguna cosa al bar de l’únic resort d’aquella platja. Vam comentar amb la propietària la sorpresa desagradable que ens havíem trobat a l’altra banda de l’illa, i ens va explicar que, de fet, ella, cada matí ha de netejar la seva platja de plàstics que arriben. Els altres resorts són més o menys aplicats, però el fet és que sí, cada dia arriba brossa a les platges de Malàisia. Pel que fa a la platja de l’altra banda de l’illa, un cop arrancada la temporada, els responsables de KBC, el lloc on anàvem a dinar, organitzen un dia de neteja amb voluntaris que s’allotgen al seu establiment o altres llocs de l’illa, per anar cap a l’altra banda i fer una recollida de la brossa.

Bé, una pila de plàstics no van espatllar-nos l’estada a Kapas. El record que ens enduem d’aquest racó de món és únic. Esperem que el temps la preservi tal qual és ara. Sense necessitat de més allotjaments, amb les seves platges gairebé intactes, i, que l’únic canvi sigui que ja no hi arribi brossa portada per la marea.