Capítol 17. Kuala Lumpur, o el Pare Noel és un backpaker.
Poc sabíem, el dia que hi vam arribar, tot el que ens arribaria a sorprendre aquest nou país que trepitjàvem per primer cop. Malàisia.
Uns dies abans, mentre érem a Vang Vieng (Laos), vam fer una mica de programació del que fariem a Malàisia. Quan vam marxar al gener, teniem més o menys clars els plans per Myanmar i Laos. A partir de Malàisia, éren plans desconeguts i que aniriem muntant a mida que avancéssin els dies. Teniem idees d'alguns llocs on anar, sobre paper, llocs que ens havien recomanat, que haviem vist en blocs de viatges i guies, però calia visualitzar-ho en el mapa, mirar de trobar la ruta més "eficient", saber triar quants dies ens calia a cada lloc, saber descartar llocs per poder gaudir més els altres que sí visitariem... Així, a Vang Vieng vam fer la nostra primera idea, que aniriem perfilant a mida que passéssin els dies. Amb una idea, i un pla " B" en funció de la previsió meteorològica (per primer cop al viatge fariem platja i no era plan passar els dies tancats per la pluja...).
Arribàvem a Malàisia i em recorria un sentiment que ja vaig tenir quan vam arribar a Laos. País nou, costums noves. Com un "tornar a començar". Ja ens havíem començat a acostumar a un ritme, un tipus de menjar, de costums, a la gent... Que canviàvem de país. Aquesta sensació l'he tingut a cada canvi de país (en alguns casos de regió dins d'un mateix país...). En fi, un amic que va estar viatjant durant gairebé un any ens explicava que quan es trobava que començava a estar en zona de confort marxava cap a una altra banda. Doncs més o menys el mateix, en el nostre cas no perquè ho triéssim, sinó perquè teniem el temps que teniem.
Bé. Així que js érem a Malàisia.
Ja ens havien avisat que era molt diferent a la resta. Principalment pel que fa a desenvolupament, i en conseqüència, a moltes altres coses que se'n deriven, com ja aniré explicant. D'altra banda, perquè, a diferència dels països de la península Indoxina, que són Budistes, es tracta d'un país de majoria Musulmana, i les costums i les tradicions, doncs, varien molt respecte el que ja coneixíem.
Només baixar de l'avió vam estudiar les possibilitats de transport que teniem per anar cap al centre de la ciutat. Una d'elles era un metro. UN METRO! Ja ni sabiem què era un metro. De cop, ens trobàvem en un vagó de tren "normal". Com els de casa. Modern, net, ordenat...
Bé, teniem reservat un hostel en ple Chinatown. Entre el tren i un taxi (que, al cap de dos dies, quan ja sabiem moure'ns per allà ens vam adonar que no hagués calgut) ens hi vam plantar. En algun moment algú ens va donar un mapa de la ciutat que ens va servir per organitzar els nostres dies allà. Un mapa amb " tours" marcats perquè els puguis fer pel teu compte. Fantàstic. La part antiga, chinatown, golden triangle, little india...
Un cop havien descarregat motxilles, ja era hora de dinar. Ens trobàvem en ple Chinatown, per tant, no va ser gens complicat trobar un lloc per menjar. Mentre fèiem el nostre primer àpat malai, un dels primers (i al final enèsims) Nasi Goreng (arròs fregit) a Jalan (carrer) Petaling començaven a muntar el mercadillo de tarda quan va començar a ploure. El primer cop que plovia des que vam marxar!
Així que, havent dinat, vam anar a la recerca d'un souvenir més, un parell de paraigües! Ara ja estàvem equipats del tot per als nostres dies a Malàisia. Era mes de febrer, i allà encara era època de pluges!
Bé, la nostra pensió de Chinatown estava molt ben situada respecte alguns punts interessants de la ciutat. La part més antiga, així que equipats amb els nostres paraigües, ens vam posar en marxa. El mercat (que ara és un conjunt de botiguetes de souvenirs), la plaça de la Merdeka, una gran esplanada on es va declarar la Merdeka (independència) de Malaisia respecte els anglesos l'any 1957. Aquesta esplanada, anteriorment se li deia el padang, que vol dir "camp". Altres ciutats malaies tenen el seu propi Padang. Relacionat amb ell fet que fos una gran esplanada, el padang era el lloc on es trobava el club de criket, del que encara en queda el seu edifici, una mena de cottage anglès. A la mateixa plaça hi trobem l'antiga estació, ara museu del tèxtil, la catedral Anglicana de St. Mary, l'edifici del Sultan Abdul Samad, antic edifici de l'administració de la colònia anglesa i actualment seu d'algun ministeri. En un racó, hi ha el City Galery, una oficina de turisme en la que hi ha una petita exposició sobre la història de la ciutat, exposicions temporals, i, a destacar, una gran maqueta de la ciutat en la que, amb ajuda d'efectes de llum i projeccions, et fas una idea del que és la ciutat avui en dia. En aquesta oficina es pot trobar el mapa gratuït amb circuits a fer pel teu compte.
Des de la Merdeka vam decidir anar xino xano cap a un parc que segons la guia era interessant... Però al moment en que hi vam arribar ja era gairebé hora de tancar... Mirem el mapa, i veiem que no estem molt lluny de les Torres Petrones, així que decidim anar-hi. Començava a caure la tarda. Entre la selva de gratacels, se'ns descobreix una de les torres (l'altra quedava amagada), comença a estar il·lumnada, quina cosa més bonica! Seguim el nostre camí, acostant-nos (la segona torre seguia amagada rere la primera)... Fins que arribem al davant! Vam quedar meravellats, impressionats, bocabadats... La il·luminació que ténen a la nit les fa més boniques encara que el que són de dia. Sembla que brillin per elles mateixes.
Bé, els nostres dies a Kuala Lumpur, doncs, van consistir en fer el guiri 100%. Museus, passejar, menjar pel carrer, seguir passejant, decobrir Chinatown, Little India, tornar a les torres petrones cada vespre... Diria que ens hi vam estar quatre nits, però ben bé que un s'hi podria estar una setmana si volgués visitar els museus més destacats, o fer activitats en família. Vam tenir una mica de mala sort per visitar les dues mesquites més importants. La Nacional, i més gran, resulta que quan passàvem per allà era divendres i els turistes no hi podiem entrar. I la més antiga (a prop de la Merdeka), quan hi vam arribar era hora de pregària i tampoc podiem entrar. Així que convé saber-se els horaris si un les vol visitar...
De Kuala Lumpur podria explicar moltes altres coses, però per això ja hi ha les guies i altres blocs de viatges que ho explicaran millor que jo. Als afores de la ciutat, hi ha les Batu Caves. Surten a totes les guies i blocs. Unes coves, la majoria temples Hinduïstes. S'hi pot arribar molt fàcilment en transport públic. La més coneguda és una d'elles que té un gran déu hindú al costat del seu accés. Una estàtua de 42,7 metres d'alçada. Bé, és un lloc més on anar, curiós, i ple de gent. L'interior de la cova té petits temples. Però el que volia destacar, és una altra cosa. Pujant per la mateixa escala que et porta a la cova principal, hi ha l'accés a una altra cova. La Dark Cave. Tot i que ens va costar decidir-nos, al final vam pagar l'entrada per visitar-la (la de la gran estàtua és gratuïta). I no ens vam equivocar. Resulta que és una cova que va ser descoberta a finals del s.XIX. Des de llavors s'hi han estudiat les espècies de ratpenats, insectes i altres animals que hi viuen, a més de la seva formació geològica. Obertes al públic des de fa molts anys, es van trobar cap als 80 o 90 que la cova s'estava degradant molt a causa de les visites, i, sobretot, del vandalisme dels visitants. Així que durant una temporada es van tancar al públic i més tard es van reobrir amb noves condicions. Les visites es fan en grups de com a molt 20 persones, una guia fa explicacions molt acurades del que anem veient a la cova, de la vida animal que s'hi amaga (fins i tot hi ha una espècie d'aranya que només viu a la Dark Cave). Encara que la visita dura una hora, cal dir que només es veu una petita part d'ella. La resta de l'espai està reservada exclusivament a l'estudi. Explico tot això perquè la manera com vam visitar la Dark Cave contrastava del tot amb les coves de Vang Vieng a Laos. Podeu llegir el capítol corresponent, però el fet és que en aquest lloc s'hi trobàven les condicions per fer una visita respectuosa cap a la cova (els seus habitants, estalactites i estalagmites) i segura cap als visitants.
Altres coses a fer, per exemple, és pujar al pont que uneix les Torres Petrones. Nosaltres, per això vam decidir que, enlloc de fer això, aniríem a l'Sky Bar de l'hotel Traders, situat a l'altra banda del parc de sota les torres, i veure-les per última vegada des de les alçades. Les copes no son econòmiques, ja us podeu imaginar, però les vistes valen la pena (si no plou, segons Tripadvisor, que llavors no es veu res).
Un dels vespres, vam decidir sopar a prop de la nostra pensió. Chinatown és el barri de les pensions i hotels econòmics, així que gairebé tot érem turistes. Amb això que el senyor de la taula del costat se'ns posa a parlar. Un home molt gros, amb una mata de cabell blanc i una gran barba... Ulleres... Era el Pare Noel. De debò.
No sé com, vam començar una conversa. Ens va explicar que era el primer cop que viatjava (segur... una bona tapadora...). Que es veu que estava malalt del cor, i la seva filla l'havia gairebé obligat a viatjar, que havia d'aprofitar el temps. I ell li havia fet cas. Gairebé sense parlar anglès (deia que era alemany... però tots sabem que el pare noel ve de Rovaniemi, Finlàndia), va decidir anar-se'n cap a l'Àsia. Amb poc pressupost, motxilla a l'esquena, després de passar per Vietnam, Cambodja i altres, l'hotel on estava a Kuala Lumpur era el primer que li oferia dutxa amb aigua calenta! Ara ja fa dies d'aquella conversa i no la tinc gravada a la memòria, però un home que gairebé no havia sortit del seu poble, passats els seus setanta anys, decideix anar a l'aventura per Àsia. Ens explicava com havien estat els seus dies a Cambodja, Laos, Tailàndia, mentre que també ens mostrava com d'orgullós estava de la seva filla, parlant d'ella, i de tot el que feia. Aquell home ens va deixar impressionats. Un valent en tota regla. Bé, a més de saber que després de tota la feinada del dia de Nadal, decideix agafar una motxilla i anar-se'n noséquants mesos a l'aventura backpaker!
Així doncs, els nostres primers dies a Malàisia van ser més que profitosos, i ben cansats. Ens mereixíem un descans en tota regla. La previsió del temps millorava així que la platja ens esperava. Després de quatre dies a Kuala Lumpur ens esperava un petit paradís a la petita illa de Pulau (illa) Kapas.
Uns dies abans, mentre érem a Vang Vieng (Laos), vam fer una mica de programació del que fariem a Malàisia. Quan vam marxar al gener, teniem més o menys clars els plans per Myanmar i Laos. A partir de Malàisia, éren plans desconeguts i que aniriem muntant a mida que avancéssin els dies. Teniem idees d'alguns llocs on anar, sobre paper, llocs que ens havien recomanat, que haviem vist en blocs de viatges i guies, però calia visualitzar-ho en el mapa, mirar de trobar la ruta més "eficient", saber triar quants dies ens calia a cada lloc, saber descartar llocs per poder gaudir més els altres que sí visitariem... Així, a Vang Vieng vam fer la nostra primera idea, que aniriem perfilant a mida que passéssin els dies. Amb una idea, i un pla " B" en funció de la previsió meteorològica (per primer cop al viatge fariem platja i no era plan passar els dies tancats per la pluja...).
Arribàvem a Malàisia i em recorria un sentiment que ja vaig tenir quan vam arribar a Laos. País nou, costums noves. Com un "tornar a començar". Ja ens havíem començat a acostumar a un ritme, un tipus de menjar, de costums, a la gent... Que canviàvem de país. Aquesta sensació l'he tingut a cada canvi de país (en alguns casos de regió dins d'un mateix país...). En fi, un amic que va estar viatjant durant gairebé un any ens explicava que quan es trobava que començava a estar en zona de confort marxava cap a una altra banda. Doncs més o menys el mateix, en el nostre cas no perquè ho triéssim, sinó perquè teniem el temps que teniem.
Bé. Així que js érem a Malàisia.
Ja ens havien avisat que era molt diferent a la resta. Principalment pel que fa a desenvolupament, i en conseqüència, a moltes altres coses que se'n deriven, com ja aniré explicant. D'altra banda, perquè, a diferència dels països de la península Indoxina, que són Budistes, es tracta d'un país de majoria Musulmana, i les costums i les tradicions, doncs, varien molt respecte el que ja coneixíem.
Només baixar de l'avió vam estudiar les possibilitats de transport que teniem per anar cap al centre de la ciutat. Una d'elles era un metro. UN METRO! Ja ni sabiem què era un metro. De cop, ens trobàvem en un vagó de tren "normal". Com els de casa. Modern, net, ordenat...
Bé, teniem reservat un hostel en ple Chinatown. Entre el tren i un taxi (que, al cap de dos dies, quan ja sabiem moure'ns per allà ens vam adonar que no hagués calgut) ens hi vam plantar. En algun moment algú ens va donar un mapa de la ciutat que ens va servir per organitzar els nostres dies allà. Un mapa amb " tours" marcats perquè els puguis fer pel teu compte. Fantàstic. La part antiga, chinatown, golden triangle, little india...
Un cop havien descarregat motxilles, ja era hora de dinar. Ens trobàvem en ple Chinatown, per tant, no va ser gens complicat trobar un lloc per menjar. Mentre fèiem el nostre primer àpat malai, un dels primers (i al final enèsims) Nasi Goreng (arròs fregit) a Jalan (carrer) Petaling començaven a muntar el mercadillo de tarda quan va començar a ploure. El primer cop que plovia des que vam marxar!
Així que, havent dinat, vam anar a la recerca d'un souvenir més, un parell de paraigües! Ara ja estàvem equipats del tot per als nostres dies a Malàisia. Era mes de febrer, i allà encara era època de pluges!
Bé, la nostra pensió de Chinatown estava molt ben situada respecte alguns punts interessants de la ciutat. La part més antiga, així que equipats amb els nostres paraigües, ens vam posar en marxa. El mercat (que ara és un conjunt de botiguetes de souvenirs), la plaça de la Merdeka, una gran esplanada on es va declarar la Merdeka (independència) de Malaisia respecte els anglesos l'any 1957. Aquesta esplanada, anteriorment se li deia el padang, que vol dir "camp". Altres ciutats malaies tenen el seu propi Padang. Relacionat amb ell fet que fos una gran esplanada, el padang era el lloc on es trobava el club de criket, del que encara en queda el seu edifici, una mena de cottage anglès. A la mateixa plaça hi trobem l'antiga estació, ara museu del tèxtil, la catedral Anglicana de St. Mary, l'edifici del Sultan Abdul Samad, antic edifici de l'administració de la colònia anglesa i actualment seu d'algun ministeri. En un racó, hi ha el City Galery, una oficina de turisme en la que hi ha una petita exposició sobre la història de la ciutat, exposicions temporals, i, a destacar, una gran maqueta de la ciutat en la que, amb ajuda d'efectes de llum i projeccions, et fas una idea del que és la ciutat avui en dia. En aquesta oficina es pot trobar el mapa gratuït amb circuits a fer pel teu compte.
Des de la Merdeka vam decidir anar xino xano cap a un parc que segons la guia era interessant... Però al moment en que hi vam arribar ja era gairebé hora de tancar... Mirem el mapa, i veiem que no estem molt lluny de les Torres Petrones, així que decidim anar-hi. Començava a caure la tarda. Entre la selva de gratacels, se'ns descobreix una de les torres (l'altra quedava amagada), comença a estar il·lumnada, quina cosa més bonica! Seguim el nostre camí, acostant-nos (la segona torre seguia amagada rere la primera)... Fins que arribem al davant! Vam quedar meravellats, impressionats, bocabadats... La il·luminació que ténen a la nit les fa més boniques encara que el que són de dia. Sembla que brillin per elles mateixes.
Bé, els nostres dies a Kuala Lumpur, doncs, van consistir en fer el guiri 100%. Museus, passejar, menjar pel carrer, seguir passejant, decobrir Chinatown, Little India, tornar a les torres petrones cada vespre... Diria que ens hi vam estar quatre nits, però ben bé que un s'hi podria estar una setmana si volgués visitar els museus més destacats, o fer activitats en família. Vam tenir una mica de mala sort per visitar les dues mesquites més importants. La Nacional, i més gran, resulta que quan passàvem per allà era divendres i els turistes no hi podiem entrar. I la més antiga (a prop de la Merdeka), quan hi vam arribar era hora de pregària i tampoc podiem entrar. Així que convé saber-se els horaris si un les vol visitar...
De Kuala Lumpur podria explicar moltes altres coses, però per això ja hi ha les guies i altres blocs de viatges que ho explicaran millor que jo. Als afores de la ciutat, hi ha les Batu Caves. Surten a totes les guies i blocs. Unes coves, la majoria temples Hinduïstes. S'hi pot arribar molt fàcilment en transport públic. La més coneguda és una d'elles que té un gran déu hindú al costat del seu accés. Una estàtua de 42,7 metres d'alçada. Bé, és un lloc més on anar, curiós, i ple de gent. L'interior de la cova té petits temples. Però el que volia destacar, és una altra cosa. Pujant per la mateixa escala que et porta a la cova principal, hi ha l'accés a una altra cova. La Dark Cave. Tot i que ens va costar decidir-nos, al final vam pagar l'entrada per visitar-la (la de la gran estàtua és gratuïta). I no ens vam equivocar. Resulta que és una cova que va ser descoberta a finals del s.XIX. Des de llavors s'hi han estudiat les espècies de ratpenats, insectes i altres animals que hi viuen, a més de la seva formació geològica. Obertes al públic des de fa molts anys, es van trobar cap als 80 o 90 que la cova s'estava degradant molt a causa de les visites, i, sobretot, del vandalisme dels visitants. Així que durant una temporada es van tancar al públic i més tard es van reobrir amb noves condicions. Les visites es fan en grups de com a molt 20 persones, una guia fa explicacions molt acurades del que anem veient a la cova, de la vida animal que s'hi amaga (fins i tot hi ha una espècie d'aranya que només viu a la Dark Cave). Encara que la visita dura una hora, cal dir que només es veu una petita part d'ella. La resta de l'espai està reservada exclusivament a l'estudi. Explico tot això perquè la manera com vam visitar la Dark Cave contrastava del tot amb les coves de Vang Vieng a Laos. Podeu llegir el capítol corresponent, però el fet és que en aquest lloc s'hi trobàven les condicions per fer una visita respectuosa cap a la cova (els seus habitants, estalactites i estalagmites) i segura cap als visitants.
Altres coses a fer, per exemple, és pujar al pont que uneix les Torres Petrones. Nosaltres, per això vam decidir que, enlloc de fer això, aniríem a l'Sky Bar de l'hotel Traders, situat a l'altra banda del parc de sota les torres, i veure-les per última vegada des de les alçades. Les copes no son econòmiques, ja us podeu imaginar, però les vistes valen la pena (si no plou, segons Tripadvisor, que llavors no es veu res).
Un dels vespres, vam decidir sopar a prop de la nostra pensió. Chinatown és el barri de les pensions i hotels econòmics, així que gairebé tot érem turistes. Amb això que el senyor de la taula del costat se'ns posa a parlar. Un home molt gros, amb una mata de cabell blanc i una gran barba... Ulleres... Era el Pare Noel. De debò.
No sé com, vam començar una conversa. Ens va explicar que era el primer cop que viatjava (segur... una bona tapadora...). Que es veu que estava malalt del cor, i la seva filla l'havia gairebé obligat a viatjar, que havia d'aprofitar el temps. I ell li havia fet cas. Gairebé sense parlar anglès (deia que era alemany... però tots sabem que el pare noel ve de Rovaniemi, Finlàndia), va decidir anar-se'n cap a l'Àsia. Amb poc pressupost, motxilla a l'esquena, després de passar per Vietnam, Cambodja i altres, l'hotel on estava a Kuala Lumpur era el primer que li oferia dutxa amb aigua calenta! Ara ja fa dies d'aquella conversa i no la tinc gravada a la memòria, però un home que gairebé no havia sortit del seu poble, passats els seus setanta anys, decideix anar a l'aventura per Àsia. Ens explicava com havien estat els seus dies a Cambodja, Laos, Tailàndia, mentre que també ens mostrava com d'orgullós estava de la seva filla, parlant d'ella, i de tot el que feia. Aquell home ens va deixar impressionats. Un valent en tota regla. Bé, a més de saber que després de tota la feinada del dia de Nadal, decideix agafar una motxilla i anar-se'n noséquants mesos a l'aventura backpaker!
Així doncs, els nostres primers dies a Malàisia van ser més que profitosos, i ben cansats. Ens mereixíem un descans en tota regla. La previsió del temps millorava així que la platja ens esperava. Després de quatre dies a Kuala Lumpur ens esperava un petit paradís a la petita illa de Pulau (illa) Kapas.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada