Capítol 16. Vientiane
Els nostres dies a Laos arribaven al seu final. Un bus matinal ens va portar de Vang Vieng a Vientiane, la capital del país.
Era el 20 de febrer i el 22 volàvem cap a Kuala Lumpur, Malàisia.
Per una vegada, el bus ens deixava molt a prop d'on haviem triat dormir, un hostel de dormitoris/càpsula més o menys cèntric que ens permetia moure'ns independentment per les zones més destacades de la ciutat.
Era migdia i el bus ens havia deixat en un tranquil i agradable carrer. En poques hores vam confirmar que aquella tranquil·litat no era circumsatncial de l'hora... Sinó que en tot el centre de la ciutat hi regnava una calma sorprenent. La capital de país més tranquil·la on haguem pogut estar mai.
Era hora de dinar i després de descarregar motxilles al hostel vam entrar al primer lloc que vam trobar. Un japonès al mateix carrer... Segons l'horari de la porta allò estava obert, però des de la porta estant no vèiem cap llum obert... Bé, obrim... Tal qual entrem, i al mateix temps que els ulls se'ns adaptàven a la foscor, del banc tapissat que seguia la paret dreta del restaurant i amagats rere les taules, aparèixen, de cop, quatre, cinc persones que, com mosques espantades, s'alcen de cop. Eren els treballadors del restaurant fent la migdiada! Sense dir-se res, però amagant les seves rialles, cadascú se'n va anar al seu punt de treball. A la cuina, a la barra...
Des de la sala sentiem com els treballadors de la cuina es pixaven de riure i anàven treient el cap per veure si anàvem fent via amb el menjar...
El més divertit va ser veure com quan ja estàvem pagant per marxar s'anaven preparant... Ens acomiadem, dient-los que descansin bé... I... 3, 2, 1... Tal qual obrim la porta els nois i noies arrenquen a córrer, cap al banc... Apa, som-hi que no ha estat res... Continuem amb la migdiada....
Bé, Vientiane en sí, no té molta cosa especial per veure. Però va valer la pena deixar-se perdre durant un dia i mig.
La mateixa tarda que vam arribar, vam decidir anar al centre de visitants COPE. Va ser una visita que ens va deixar... No sé quina paraula fer servir...
Bé, ho intentaré explicar amb les meves simples paraules...
Resulta, per qui no ho sàpiga -com nosaltres fins abans de marxar de viatge-, que al mateix temps de la guerra de Vietnam, a Laos hi va haver una guerra que s'anomena "secreta". Encara ens hem d'assabentar millor en què va consistir, però aquesta visita ens va donar molta informació. En principi Laos, durant aquella guerra, havia estat declarat territori neutral, però el tema es que en 9 anys el seu territori va rebre 580.000 bombardejos per part dels Estats Units, l'equivalent a una bomba cada 8 minuts. Les zones més afectades quedàven al sud del país, el que en dèien la Ruta Ho Chi Mihn, per la que s'abastien les guerrilles del Viet Cong. Diuen que és el país més bombardejat del món.
Les bombes que es van llançar s'obrien a mig camí i deixaven anar "bombetes" ("bombies" en anglès), de la mida d'una pilota de tenis, que arrasaven allà on queien. Excepte un 20/30% que se suposa que no van esclatar mai. I allà van quedar. Laos està plagat de bombetes sense explotar (UXO) sota terra. Però durant 40 anys han anat esclatant, als peus de la persona que prepara el terreny per plantar-hi arròs, a mans de nens que se les troben pensant que és una joguina, sota el foc que escalfa l'olla on es prepara el sopar d'una família... Hi ha hagut milers de víctimes durant tot aquest temps.
El centre de visitants COPE fa una tasca de difusió del que va passar a llavors, i del que es du a terme avui en dia. Per nosaltres va ser treure's una bena dels ulls. Primer, perquè se'ns explicava amb dades molt clares i de forma molt entenedora el que va passar. Un fet que desconeixíem totalment. Després perquè conèixer les conseqüencies de tot plegat, que segueixen vigents i que encara marquen la vida de tot un poble va resultar realment corprenedor.
De la nostra visita al centre en treiem que, avui en dia, principalment hi ha dues tasques a fer.
La primera, anar "clarejant" els terrenys. Una feina súper complicada, ja que representa, literalment, pentinar tot el país. La majoria de recursos per fer-ho vénen de fora. Dins d'aquesta tasca s'inclou la de sensibilitzar la gent dels pobles , ja que a vegades no són conscients del risc amb el que potser conviuen sense saber-ho a sota de casa, a la seva terrassa on hi cultiven el seu arròs, a la carretera...
Hi ha hagut moltíssims casos en els que les víctimes han estat nens que en trobar-se la "piloteta" s'hi han posat a jugar. El fet que el país estigui farcit d'aquests explosius frena en bona part el seu progrés, tant per l'agricultura, com per la millora de les infraestructures. Hi ha diferents iniciatives que se n'ocupen.
Sembla ser, a més, que fa pocs anys van canviar l'estratègia per buscar bombes. Ara es basen, en una part inicial, en enquestar les persones dels diferents poblats, a partir de referències d'explosions anteriors. A partir d'aquí, poden centrar-se més fàcilment en zones concretes de cerca, que llavors ja "pentinen" amb el seu material específic, de forma minuciosa, marcant quadrants, i, finalment, allà on troben una "bombie" l'acaben fent explotar de forma controlada.
La segona gran tasca és la rehhabilitació de les víctimes. El centre COPE és, de fet, un dels cinc centres de rehabilitació del govern que hi ha a Laos, en els que a més, es fabriquen pròtesis per aquells que ho necessiten, de forma gratuïta. També compten amb tallers de teràpia ocupacional. Tenen un equip de bàsquet.
Actualment, aquests centres, no només atenen víctimes de les UXO. La seva tasca s'ha ampliat a altres persones com afectats de polio, lepra, malformacions diverses, víctimes d'accidents de trànsit...
Al 2009 van engegar clíniques mòbils per anar directament als pobles, ja que molta gent no sabia que existien aquests centres, i la possiblitat de ser atesos per professionals de forma gratuïta...
Han arribat a fer pròtesis noves a gent que portava més de 30 anys amb una pròtesi "casolana". De fet, el "colmo" és que algunes pròtesis casolanes se les feien amb restes metàl·liques de bombes...
Si mai aneu de vacances a Laos i passeu per Vientiane, penso que aquest centre és de visita obligatòria. Si no aneu a Vientiane, a Luang Prabang també teniu la oportunitat de visitar un centre similar.
Bé, de Vientiane, entre el dia i mig que vam estar-hi encara vam poder visitar altres coses. El temple de Wat Si Saket, el més antic de la ciutat, l'Arc de triomf de Patuxai, passejar pel gran parc que hi ha al costat del riu Mekong i perdre's pels carrers del centre i deixar-se empapar d'aquesta tranquil·litat que t'abraça, anar a la plaça de Nam Phu, un espai ple de bars renovats, restaurants, tot encapçalat per una torre del rellotge, i prendre's una beer lao, un suc ben fresc, o el que sigui, deixar passar l'estona... o bé anar a buscar un peix a la brasa al mercat nocturn de Ban Anou... Tot sempre amb aquesta tranquil·litat que vam sentir a tothora.
En el moment que vam ser a Vientiane el museu nacional estava tancat per canvi d'ubicació. Però suposem que també és un bon lloc per conèixer més sobre la història i cultura del país.
Bé, els nostres dies a Laos arribaven al final. El 22 de febrer Kuala Lumpur ens esperava amb els braços oberts.
Dels nostres quinze dies a Laos em va quedar la sensació que hi hauria de tornar, per poder conèixer més racons que, per manca de temps, no hem pogut veure. Aquells quinze dies, també, ens van "empapar" d'aquesta calma tan característica del país, que fins i tot es traspua en l'aire de la seva capital. Aquesta calma i la reducció en el nostre ritme ens van donar noves energies per encarar la continuació del viatge. Malàisia. Per mi, la sorpresa del viatge. Però això correspon als propers capítols!
Era el 20 de febrer i el 22 volàvem cap a Kuala Lumpur, Malàisia.
Per una vegada, el bus ens deixava molt a prop d'on haviem triat dormir, un hostel de dormitoris/càpsula més o menys cèntric que ens permetia moure'ns independentment per les zones més destacades de la ciutat.
Era migdia i el bus ens havia deixat en un tranquil i agradable carrer. En poques hores vam confirmar que aquella tranquil·litat no era circumsatncial de l'hora... Sinó que en tot el centre de la ciutat hi regnava una calma sorprenent. La capital de país més tranquil·la on haguem pogut estar mai.
Era hora de dinar i després de descarregar motxilles al hostel vam entrar al primer lloc que vam trobar. Un japonès al mateix carrer... Segons l'horari de la porta allò estava obert, però des de la porta estant no vèiem cap llum obert... Bé, obrim... Tal qual entrem, i al mateix temps que els ulls se'ns adaptàven a la foscor, del banc tapissat que seguia la paret dreta del restaurant i amagats rere les taules, aparèixen, de cop, quatre, cinc persones que, com mosques espantades, s'alcen de cop. Eren els treballadors del restaurant fent la migdiada! Sense dir-se res, però amagant les seves rialles, cadascú se'n va anar al seu punt de treball. A la cuina, a la barra...
Des de la sala sentiem com els treballadors de la cuina es pixaven de riure i anàven treient el cap per veure si anàvem fent via amb el menjar...
El més divertit va ser veure com quan ja estàvem pagant per marxar s'anaven preparant... Ens acomiadem, dient-los que descansin bé... I... 3, 2, 1... Tal qual obrim la porta els nois i noies arrenquen a córrer, cap al banc... Apa, som-hi que no ha estat res... Continuem amb la migdiada....
Bé, Vientiane en sí, no té molta cosa especial per veure. Però va valer la pena deixar-se perdre durant un dia i mig.
La mateixa tarda que vam arribar, vam decidir anar al centre de visitants COPE. Va ser una visita que ens va deixar... No sé quina paraula fer servir...
Bé, ho intentaré explicar amb les meves simples paraules...
Resulta, per qui no ho sàpiga -com nosaltres fins abans de marxar de viatge-, que al mateix temps de la guerra de Vietnam, a Laos hi va haver una guerra que s'anomena "secreta". Encara ens hem d'assabentar millor en què va consistir, però aquesta visita ens va donar molta informació. En principi Laos, durant aquella guerra, havia estat declarat territori neutral, però el tema es que en 9 anys el seu territori va rebre 580.000 bombardejos per part dels Estats Units, l'equivalent a una bomba cada 8 minuts. Les zones més afectades quedàven al sud del país, el que en dèien la Ruta Ho Chi Mihn, per la que s'abastien les guerrilles del Viet Cong. Diuen que és el país més bombardejat del món.
Les bombes que es van llançar s'obrien a mig camí i deixaven anar "bombetes" ("bombies" en anglès), de la mida d'una pilota de tenis, que arrasaven allà on queien. Excepte un 20/30% que se suposa que no van esclatar mai. I allà van quedar. Laos està plagat de bombetes sense explotar (UXO) sota terra. Però durant 40 anys han anat esclatant, als peus de la persona que prepara el terreny per plantar-hi arròs, a mans de nens que se les troben pensant que és una joguina, sota el foc que escalfa l'olla on es prepara el sopar d'una família... Hi ha hagut milers de víctimes durant tot aquest temps.
El centre de visitants COPE fa una tasca de difusió del que va passar a llavors, i del que es du a terme avui en dia. Per nosaltres va ser treure's una bena dels ulls. Primer, perquè se'ns explicava amb dades molt clares i de forma molt entenedora el que va passar. Un fet que desconeixíem totalment. Després perquè conèixer les conseqüencies de tot plegat, que segueixen vigents i que encara marquen la vida de tot un poble va resultar realment corprenedor.
De la nostra visita al centre en treiem que, avui en dia, principalment hi ha dues tasques a fer.
La primera, anar "clarejant" els terrenys. Una feina súper complicada, ja que representa, literalment, pentinar tot el país. La majoria de recursos per fer-ho vénen de fora. Dins d'aquesta tasca s'inclou la de sensibilitzar la gent dels pobles , ja que a vegades no són conscients del risc amb el que potser conviuen sense saber-ho a sota de casa, a la seva terrassa on hi cultiven el seu arròs, a la carretera...
Hi ha hagut moltíssims casos en els que les víctimes han estat nens que en trobar-se la "piloteta" s'hi han posat a jugar. El fet que el país estigui farcit d'aquests explosius frena en bona part el seu progrés, tant per l'agricultura, com per la millora de les infraestructures. Hi ha diferents iniciatives que se n'ocupen.
Sembla ser, a més, que fa pocs anys van canviar l'estratègia per buscar bombes. Ara es basen, en una part inicial, en enquestar les persones dels diferents poblats, a partir de referències d'explosions anteriors. A partir d'aquí, poden centrar-se més fàcilment en zones concretes de cerca, que llavors ja "pentinen" amb el seu material específic, de forma minuciosa, marcant quadrants, i, finalment, allà on troben una "bombie" l'acaben fent explotar de forma controlada.
La segona gran tasca és la rehhabilitació de les víctimes. El centre COPE és, de fet, un dels cinc centres de rehabilitació del govern que hi ha a Laos, en els que a més, es fabriquen pròtesis per aquells que ho necessiten, de forma gratuïta. També compten amb tallers de teràpia ocupacional. Tenen un equip de bàsquet.
Actualment, aquests centres, no només atenen víctimes de les UXO. La seva tasca s'ha ampliat a altres persones com afectats de polio, lepra, malformacions diverses, víctimes d'accidents de trànsit...
Al 2009 van engegar clíniques mòbils per anar directament als pobles, ja que molta gent no sabia que existien aquests centres, i la possiblitat de ser atesos per professionals de forma gratuïta...
Han arribat a fer pròtesis noves a gent que portava més de 30 anys amb una pròtesi "casolana". De fet, el "colmo" és que algunes pròtesis casolanes se les feien amb restes metàl·liques de bombes...
Si mai aneu de vacances a Laos i passeu per Vientiane, penso que aquest centre és de visita obligatòria. Si no aneu a Vientiane, a Luang Prabang també teniu la oportunitat de visitar un centre similar.
Bé, de Vientiane, entre el dia i mig que vam estar-hi encara vam poder visitar altres coses. El temple de Wat Si Saket, el més antic de la ciutat, l'Arc de triomf de Patuxai, passejar pel gran parc que hi ha al costat del riu Mekong i perdre's pels carrers del centre i deixar-se empapar d'aquesta tranquil·litat que t'abraça, anar a la plaça de Nam Phu, un espai ple de bars renovats, restaurants, tot encapçalat per una torre del rellotge, i prendre's una beer lao, un suc ben fresc, o el que sigui, deixar passar l'estona... o bé anar a buscar un peix a la brasa al mercat nocturn de Ban Anou... Tot sempre amb aquesta tranquil·litat que vam sentir a tothora.
En el moment que vam ser a Vientiane el museu nacional estava tancat per canvi d'ubicació. Però suposem que també és un bon lloc per conèixer més sobre la història i cultura del país.
Bé, els nostres dies a Laos arribaven al final. El 22 de febrer Kuala Lumpur ens esperava amb els braços oberts.
Dels nostres quinze dies a Laos em va quedar la sensació que hi hauria de tornar, per poder conèixer més racons que, per manca de temps, no hem pogut veure. Aquells quinze dies, també, ens van "empapar" d'aquesta calma tan característica del país, que fins i tot es traspua en l'aire de la seva capital. Aquesta calma i la reducció en el nostre ritme ens van donar noves energies per encarar la continuació del viatge. Malàisia. Per mi, la sorpresa del viatge. Però això correspon als propers capítols!
L'arc de triomf de Patuxai
Des del parc
El mercat nocturn
El palau presidencial
En un centre comercial, aprofitant l'aire condicionat... I trobant coses "frikis" com aquesta.
Al centre COPE podies provar de caminar amb una pròtesi.
Algunes dades del centre COPE
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada