Capítol 14. Luang Prabang

Vam arribar a Luang Prabang la tarda del 12 de febrer, després d'unes 5h de viatge en furgoneta.
Només teníem reservada una nit però en total ens hi voliem quedar quatre o cinc. Buscant allotjament per internet el dia abans vèiem que els preus éren una mica més cars que el que estàvem acostumats i que tot estava una mica ple. Així que vam fer una primera reserva d'una nit, en una pensió de dormitori fora del centre, comptant buscar alguna cosa millor in situ.

Vam deixar les motxiles i ens vam disposar a començar a descobrir aquella ciutat i a la recerca d'un hotel una mica més cèntric i per un preu raonable. Fent comptes de tot el que voliem fer a Luang Prabang i els seus voltants, sempre amb el criteri de la calma per davant, vam decidir que ens quedàvem quatre nits més.

Luang Prabang va ser l'anterior capital del país. Va ser declarada patrimoni UNESCO pel fet de conservar diferents elements arquitectònics de diferents èpoques i estils. Així, quan passeges per Luang Prabang ho fas entre cases colonials, temples budistes amb els seus jardins tranquils i impecables, i les cases típiques de comerç que anirem veient en diferents estils al llarg del viatge. En anglès en diuen shophouse. Una planta baixa diàfana on hi ha el negoci, la vivenda a les plantes superiors, i un porxo que fa de vorera.

També s'hi troba el palau reial, que, un cop es va establir la república, es va convertir en museu.

La part antiga de Luang Prabang es troba en una petíta península provocada per la desembocadura del riu Nam Kham sobre el riu Mekong, de manera que tot queda entre aquests dos rius, tres o quatre carrers horitzontals i carrerons verticals que et porten a fer un passeig molt agradable. Encara que cal dir que ja molt postís. Tot el centre són hotels i restaurants que, almenys i per sort, han mantingut la fisonomia de l'antiga ciutat, però poc en queda de la seva essència (en fi, el que acabarà passant a molts barris de Barcelona).

Una altra de les curiositats de Luang Prabang és un pont de bambú que creua el Nam Khan. Un pont que es construeix per a l'estació seca, i es desmunta quan arriba l'estació de pluges.

Tot plegat molt agradable i tranquil. Bé, ja portàven uns quants dies a Laos i confirmàvem que és el país de la calma. Una calma que t'adopta. T'acostumes al ritme lent de la gent, no et molesta que triguin una mica en portar-te el dinar, l'ambient és tranquil, i tu acabes formant part d'aquest ritme assossegat.

Fins i tot si és l'any nou xinès.

Fins llavors no en teníem ni idea del que suposava, i encara menys que fos el causant de les nostres dificultats per trobar hotel. Com ja he dit, teníem només la primera nit, per buscar opcions més cèntriques per la resta de dies in situ.

Fent el nostre primer passeig, anàvem entrant a les pensions, hotels, guesthouse, hostel... Ens era igual dormitori, habitació sense lavabo propi... Però quan preguntàvem... Tot ple. Tot ple! O massa car, i mira que vam pujar el nostre pressupost veient les dificultats que teníem. Per fi vam trobar un lloc, però només per dues nits... Vam reservar igualment, i decidir fer més recerca per trobar les dues nits més que ens faltaven. Del 15 al 17 de febrer.
"Teniu habitació per al 15 de febrer?" A la nostra pregunta alguns se'n rèien, altres deien de seguida que no... Seguíem mirant a Booking i Agoda i indicava un 95% ocupat. Però què coi passava el 15 de febrer??? La veritat és que no sé com ens en vam assabentar... Però algú ens ho va dir. El 15 de febrer era l'any nou xinès. I per l'any nou xinès... Agafa't! Són vacances a la Xina, i imagina't què passa quan són vacances al país més poblat del món! Doncs que, com a mínim, envaeixen la resta d'Àsia. Un apunt, uns amics que corrien aquells dies per Nova Zelanda també van patir les conseqüències de l'any nou xinès. En fi. No només és festiu a la xina, sinó a altres llocs d'àsia. Per uns vacances de 15 dies, altres un pont de quatre dies... principalment. Ara enteníem moltes coses! El preu dels vols per aquells dies, el fet que ens costés trobar habitació... El fet és que Laos estava envaït de Xinesos i Coreans!

En fi, per sort, vam acabar trobant lloc per dormir per als dies que faltàven... Una ciutat, tres hotels. Ja podem fer una guia de Luang Prabang completa.

Bé. A més de la ciutat, vam visitar algunes coses del voltant. Mentre que anar a veure les coves de Pak Ou ens va decebre una mica, les cascades de Kuang Si van ser una de les millors experiències del viatge.

Per anar a les coves de Pak Ou s'hi ha d'anar en barca, pel que has d'anar cap al riu a buscar més gent que hi vulgui anar i negociar un preu amb el barquer que corri per allà. Això si no ho contractes amb una agència, clar. Nosaltres hi vam anar tard, seguint un (mal) consell de la guia que portem. I, per sort vam trobar dues dones que també volíen anar a les coves, que crec que també van seguir el mateix (mal) consell. El fet és que no vam poder negociar massa el preu com ens hagués convingut. Però en fi, allà estàvem. Més d'una hora en barca riu amunt, un passeig agradable, això si, per arribar a unes petites coves sagrades que, havent vist les coves de Hpa An (capítol 11), allò era una broma. Així que, sí, va ser una mica decebedor la veritat.

En canvi, les cascades de Kuang Si van ser tota una experiència. En aquest cas vam tornar a llogar una moto i arribar-hi amb maps.me en mà va ser ben fàcil. D'entrada, quan arribes (previ pagament de l'entrada corresponent), et trobes un centre de recuperació d'óssos lluna. Una espècie d'ós originari de la península indoxina (Laos, Cambodja, Vietnam, Tailàndia...) i que es troba en situació de vulnerabilitat. En alguns paisos com la Xina és molt preuada la bilis d'aquests óssos perquè es creu que té propietats vigoritzants. Això fa que hi hagi persones que atrapen aquests óssos i els tenen tancats a casa per extreure'ls la bilis i vendre-la en mercats. Altres ténen un ós a casa com a mascota. I altres pràctiques que en realitat estan prohibides. En aquest centre hi ténen alguns óssos rescatats de situacions com aquestes. El que no ens va quedar clar és si un cop rescatats i rehabilitats es poden tornar a posar en llibertat i si és així. Vam veure que tenien dades dels diferents exemplars que s'han rescatat en els darrers anys, i que la iniciativa es fa en comú amb altres països. En aquesta web hi ha informació més que extensa.

I ara ve el torn de les cascades. Un petit tros de paradís. Aigua blau cel caient de diferents costats, els arbres, i, quan vam arribar, poca gent. Tot i així, les fotos són la millor descripció. El color blau cel aturquesat és degut a l'alt contingut de calci que hi ha a l'aigua, provinent de la pròpia pedra. Les cascades ténen diferents nivells, així que vas pujant i pujant seguint un camí ben marcat fins a dalt de tot (atenció, en estació de pluges l'últim tram està tancat). Cada terrassa és una sorpresa, i, a mida que va avançant el temps i la temperatura va augmentant, les ganes de banyar-se ja són inaguantables, així que cap a l'aigua! Un bon banyet en una terrassa, i en una altra... Quan decidim que ja és hora de marxar, sortim de l'aigua... I allò éren les Rambles! Mare meva, quanta gent! Ben bé que havíem arribat a bona hora i marxàvem quan arribava tothom.

A més de Kuang Si, també vam anar a veure unes altres cascades que es diuen Tad Sae. En aquest cas ens va servir per fer una bona caminadeta selvàtica i ja està... Perquè estaven seques! És el que passa per ser estació seca (érem conscients que potser ens les trobariem així). Només la terrassa més baixa i una de les mitjanes tenien aigua, i perquè la duien canalitzada des de dalt de tot. Això sí, per la forma que tenien les terrasses seques vam imaginar que el lloc també deu ser força espectacular a l'estació de pluges.

Finalment, Luang Prabang va ser la parada on vam decidir fer un curs de cuina. Una cosa que ens havíem resistit de fer en els nostres viatges a Tailàndia i Vietnam i que, aquesta vegada no volíem deixar escapar. I, de nou, va ser una gran experiència.

El curs es feia en un espai fora de la ciutat propietat del restaurant que l'organitza. De camí, però, vam fer una primera parada al mercat. El professor ens va anar passejant per les parades per ensenyar-nos els productes bàsics de la cuina laosiana. Verdures, herbes, assaonadors (en especial un assaonador fet a partir de peix fermentat...) espècies, peix, carn, arròs... Ah, i tot i que ho va esmentar de passada, el glutamat monosòdic també (però no en vam fer servir per cap recepta, per sort).

Sempre ens agrada anar a veure mercats així que fer-ho amb un guia que t'explica les coses encara millor!

I... Del mercat a la classe! I quina aula! En un cobert envoltat de jardí, unes fonts, i la bona brisa que provocava un rierol que passava pel costat. No podíem estar millor!

Ens van ensenyar a fer cinc plats boníssims. Sort que ens van donar un llibret amb les receptes, perquè crec que ara seria incapaç de tornar-los a fer. Un peix marinat i cuinat al papillot en una fulla de plataner, cremes d'esbergínia i de tomàquet, el Lap (un plat que es fa amb carn o peix marinats amb diferents espècies) i... No hi podia faltar l'sticky rice! Tot plegat sempre amb una mínima dosi de xili, així com un ingredient estrella que ens encanta, el coriandre o cilantre. Un matí ben entretingut que només podia acabar amb un bon àpat compartit amb els nostres companys de classe. La gràcia, a més, és que tots els plats els vam fer amb ingredients típics de Laos que també podrem trobar a casa sense gaires dificultats.

Bé, com he dit, havíem decidit no apretar el calendari i, a més de fer el guiri, vam poder donar-nos temps per seure hores en un bar, llegir, relaxar-nos, i beure vi i menjar formatge! Per primer cop en poc més d'un mes teníem accés a aquestes delícies! I, per un preu més o menys raonable tenint en compte on ens trobàvem. Així que no vam deixar escapar l'ocasió.