Capítol 13. Primers passos pel nord de Laos

El dia 7 de febrer, ben entrada la nit, vam arribar al poble de Luang Namtha. Al nord de Laos.

Abans de marxar de casa teníem idea de recórrer el país de nord a sud. El fet de no haver de tornar a casa ens peremetia marxar de Laos de nou per terra, agafar un tren cap a Bangkok i des d'allà agafar un vol a Malàisia. Però el ritme trepidant que havíem portat a Myanmar ens estava passant factura (com explico al capítol 7). Així que vam "eliminar" de la llista la zona del sud que volíem visitar, les 4000 illes. D'altra banda, vam arribar a Laos amb el bitllet de sortida ja comprat. Uns dies abans de marxar de Myanmar, amb la decisió de treure el sud presa, vam començar a mirar els vols i vam veure que els preus éren bastant elevats durant tot el mes de febrer. Especialment la segona quinzena (just quan volíem volar), excepte per un parell de dies en els que vam trobar preus que ens convenien. Uns dies més tard sabríem el motiu d'aquells preus tan elevats, que era, ni més ni menys, la celebració de l'any nou xinès. Ja en parlarem en un altre capítol.

Amb tot plegat, teniem 15 dies, i la idea de passar per Luang Namtha per fer un trèking per la jungla, Luang Prabang patrimoni de la UNESCO i antiga capital, Vang Vieng per les activitats d'aigua i les coves a visitar i Vientiane, actual capital. Ens van recomanar altres llocs a veure, que haguéssim pogut encabir al plànning però el nostre "Pepito Grillo" ens recordava que voliem anar tranquils, així que finalment aquestes van ser les nostres quatre parades amb dies suficients per poder flexibilitzar les estades.

A més, calia tenir presents els trajectes, ja que sempre suposàven mig dia, com a mínim.

Així doncs, arribàvem a Luang Namtha després d'un llarg dia de viatge en furgoneta des de Chiang Mai fins la frontera, i en un estrany autocar de lliteres fins a Luang Namtha (sumant parades i esperes llargues injustificades). Ah, i amb dues hores de retard, però a això ja ens hi estàvem acostumant.

Agafar l'autocar en aquests països ens ha fet adquirir un hàbit nou. Buscar al mapa del mòbil l'estació d'autobusos del lloc de destí. Tant a Myanmar, com a Tailàndia, com a Laos, vam veure que en un mateix poble pot haver-hi tres estacions d'autobusos diferents, en alguns casos separant els locals o regionals dels de llarga distància. Això teòricament. Un cop comprats uns bitllets en alguna agència o al mateix hotel (ni a Myanmar ni a Laos hi ha encara una web on poder comprar bitllets d'autocar pel teu compte) miràvem al mapa on podia ser que ens deixés l'autocar. Sempre hi havia una estació molt cèntrica, molt a prop d'on haviem reservat hotel, i una altra "a Pequín". Creuàvem els dits perquè la cèntrica fos la nostra i així evitar negociacions amb taxistes o tuktucaires... Sempre acabes pensant que t'estan prenent el pèl de totes maneres. Però la sort no sempre estava del nostre costat. Encara que l'estació més cèntrica fos la suposada estació de llarga distància, molts dies ens va tocar arribar a "Pequín". I així va ser a Luang Namtha. Passades les deu de la nit, en un lloc on no hi havia res obert. Per no haver no hi havia ni tuktucaires esperant l'arribada dels guiris. Només una furgoneta que estava esperant alguna gent, locals, que venien al nostre autocar. I nosaltres dos, juntament amb tres noies més d'Israel, érem la quota guiri. L'autocar seguia el seu trajecte fins a Luang Prabang. Vam mirar el mapa al mòbil i sí. Pequín. Estàvem a 10km del centre, on teniem l'hotel. Vam preguntar al conductor de la furgo si ens podia portar. Evidentment, cobrant-nos segurament el doble o el triple que als seus compatriotes... Vam negociar una mica i finalment ja estavem a la furgo, una mica apretadets (crec que jo estava asseguda sobre una pila de sacs d'arròs).

Per fi vam arribar al nostre destí.

Pel que havíem llegit, Laos ja fa molts anys que va apostar per l'eco turisme en aquelles zones en les que el reclam són els seus paratges naturals. Les empreses que ofereixen activitats en medis naturals ténen un compromís directe amb les comunitats, aportant part dels ingressos als poblats de la zona, fent millores a nivell d'infraestrucura. També llegim que Laos té una bona part de zones protegides, en comparació amb els seus veïns, no només sobre el paper, sinó que també a la pràctica. Luang Namtha, doncs, és un dels destins per moure's dins del parc natural de Nam Ha.

L'endemà de la nostra arribada a Luang Namtha el vam dedicar a trobar un trèkking que ens convingués. Contractar-lo necessita poder explorar les diferents ofertes in situ. Com deia, les empreses dediquen part dels ingressos a fer millores a la zona, als poblats que es troben dins el parc. Això encareix l'activitat (sobretot si la compares amb els preus que vam pagar a Myanmar). Totes les empreses varien el preu en funció de la gent que hi hagi. Així, com més gran és el grup (com a molt vuit o deu persones), més econòmica és l'activitat. I allà estavem nosaltres, movent-nos d'una oficina a l'altra, veient el que oferien, el preu, i, sobretot, saber quanta gent tenien. Per això últim era fàcil. Totes les empreses tenien una pissarra a fora en la que indicàven per cada activitat quanta gent tenien. Per tant, durant el dia, quan vèiem algú preguntant en alguna oficina, els preguntàvem què volien fer, per si tenien interès com nosaltres en fer tres dies. Els moviments definitius es donàven principalment a última hora del dia, quan uns o altres es decidien i els últims s'hi afegien.

Nosaltres vam acabar optant per ser mig decidits. Vam fer una pre-reserva en una de les empreses amb la condició que fariem definitivament l'activitat si el grup arribava a ser de mínim cinc persones. Per tant, a partir de llavors vam anar "fent propaganda" a qui ens trobàvem. Ens vam donar els telèfons amb unes noies per si no triaven la nostra opció poder trobar-ne una altra tots junts.

I, arribada la tarda, allà va estar. La nostra pissarra indicava que érem cinc persones!

L'endemà ens vam posar en marxa. El grup el formàvem, a més de nosaltres dos, dues noies franceses la Venaig i l'Alizée, i una senyora, la Joelle, també francesa de setanta anys.

Si el trèking va ser una gran experiència, conèixer la Joelle ho va arrodonir.

Era la tercera o la quarta vegada que viatjava a Laos, coneixia el país millor que ningú i ens donava consells per al nostre viatge, respectant la seva propia premisa que era "vaig allà on em porti el vent". La seva experiència a la vida també era inspiradora. Es mereixeria un llibre sencer, crec.

En tot cas, ens va animar les nostres caminades, els àpats, els descansos... Hi ha parts del camí que no les va fer. Amb el responsable de l'empresa van trobar una solució fàcil. Les provisions per al trèkking ens les portava un noi en kaiac pel riu (les parades per dormir i del dinar del segon dia les fèiem a la vora del riu. Així doncs, per a la segona part del segon dia, i per al tercer dia, la Joelle va evitar-se la feixuga caminada pujant al kaiac.

La ruta del trèkking va ser bestial. Ens vam moure per zones de boscos primaris i secundaris. Entre plantacions de cardamom, arbres gegantins, lianes... També poblats de minories ètniques que mantenen maneres de fer i de viure ancestrals. El nostre guia ens explicava moltes coses mentre anàvem caminant. Principalment sobre els recursos naturals que oferia la selva. Va recollir en diverses ocasions alguns productes que servirien per fer el sopar. Flagueres comestibles, ratan, bambú fresc... I, fulles de palmera que servien d'estovalles/plat per als àpats que fèiem a terra.

Quan portàvem poca estona caminant ens vam fixar en el cant de diferents ocells. I, de cop, em vaig adonar que als trèkkings de Myanmar no havíem sentit gairebé ocells, mentre que aquí, en teniem tota una simfonia. Si algú ha vist la pel·lícula d'animació "Rio" s'ha d'imaginar tal qual, l'inici, en el que se senten diferents cants d'ocells que acaben construïnt el tema principal del film. Doncs aquí faltava poc... Un espectacle per a l'oïda. Per cert, si no heu vist la pel·lícula, aconsello que ho feu. És divertidíssima alhora que té un clar missatge per la conservació del mediambient. Aquí en teniu la intro.

El primer dia i mig la ruta va resultar ser molt senzilla. I el tros més dur va ser el tercer dia, en el que vam anar pujant i baixant per la jungla, la primera pujada, molt llarga, molt humida (se m'entelaven les ulleres i tot), i molt inclinada, em va deixar bastant feta caldo. Però valia molt la pena. I, encara, vam poder fer ultim bany abans que ens vingués a recollir la furgoneta que ens tornaria a Luang Namtha.

Per al primer dinar, en pocs minuts ens havia fet una foguera per fer peix a la brasa, que ens vam menjar fent rollets d'enciam, peix, truita, arròs, i salsa. Quin dinar! Dels més bons del que portem de viatge!

Vam descobrir l'sticky rice (arròs glutaminós), que ens acompanyaria al llarg dels nostres dies a Laos. Es tracta d'una varietat d'arròs que, cuinat al vapor, es torna enganxós. A l'hora de servir-lo, als restaurants, el posen en una mena de cistellets especials, que mantenen la temperatura, però deixen marxar la humitat. Per menjar-lo, agafes una petita quantitat amb la mà, en fas una bola més o menys compacta, i el suques al plat que estiguis menjant, o serveix de suport per combinar amb la carn o el peix, o simplement te'l menges sol. Si està ben cuinat, les mans mai et queden enganxoses, l'arròs només s'enganxa a ell mateix. A Laos l'arròs es menja així.

Amb l'sticky rice ens va passar una cosa ben curiosa. Va començar cansant-nos des del principi i va acabar encantant-nos. De manera que, ara que ja fa més de dues setmanes que hem deixat Laos, el trobem a faltar.

La primera nit, en un poblat al costat del riu. Vam tenir temps de banyar-nos al riu ben fresquet i dutxar-nos. Que, per cert, tot i ser parc natural, la gent dels pobles es renta al riu directament, cosa que ens va sorprendre. Al mateix temps, sabent que en aquests pobles no hi ha ni aigua corrent ni clavegueram... Entens llavors les iniciatives d'inversió en aquests poblats que es duen a terme, però veus que no són suficients. Després del bany i esperant que vingués l'hora de sopar, vam passejar pel poble, observar el ritme que hi havia. Era dissabte a la tarda, no hi havia hagut escola, els nens (no incloc les nenes, ja que elles no corrien per allà) jugaven amb la pilota de ratan típica que també haviem vist per Myanmar. Algunes dones muntàven escombres, fetes amb unes branquetes finissimes tretes de la flor dels joncs, i que venen a les ciutats. Altres s'ocupàven de començar a fer el foc per sopar. Alguns homes tornaven de la jungla on havien anat a recol·lectar aliments. Corrien galls, gallines i pollets per tot el poblat. A un extrem del poble, uns camps d'arròs i els seus búfals d'aigua gaudien del final del dia. Unes nenes tornaven de l'altra banda del riu... Una escena única tot plegat.

Per a la segona nit, ja no vam dormir a cap poble. En un colze del riu, hi havia muntat el que n'havien anomenat un campament de pescadors. Una gran cabana de bambú, un cobert que feia funcions de cuina, una taula i bancs de bambú, i el riu per nosaltres sols. El lloc era especialment bonic. Sortint de la serva espessa, de cop aquell espai obert. El nostre guia i el portejador (en kaiac) van instal·lar unes xarxes que l'endemà eren plenes de peixets que van cuinar per al nostre dinar. Quin fred que vam passar aquella nit! I teniem tres mantes! Però teniem muntats uns llits sobre canyes de bambú, que ens feia estar elevats respecte el terra... Tot el fred ens venia a l'esquena... L'endemà no vam començar a ser persones fins que no vam notar els primers rajos de sol mentre esmorzàvem.

Tot plegat va ser un molt bon inici del que serien els nostres dies a Laos.

Després d'aquells tres dies, l'endemà, agafàvem una furgoneta cap a Luang Namtha. Per primer cop en el nostre viatge dormiriem més de quatre nits a la mateixa ciutat... Això ja son coses del proper capítol...