Capítol 8. Llac d'Inle

Un viatge de 9 hores en furgoneta  (per poc més de 300 km) amb punxada de roda inclosa, ens va portar cap a Inle.

Els viatges per carretera en aquest país són així. Llargs. Les carreteres estan en mal estat, tot i que hi ha peatges per tot arreu i que se n'estan reasfaltant moltes d'elles. De fet, a cada viatge en bus o furgoneta que hem fet hem trobat obres. Però molt diferents a com les podem veure a casa. Les obreres (la majoria dones) són noies joves que carreguen rocs i els van col·locant sobre l'asfalt a millorar, s'afegeixen tot seguit pedres més petites i finalment es tira el quitrà. No tinc cap coneixement de com es reasfalta una via, però la manrera com treballaven semblava, si més no, molt artesana. El quitrà, bullia en bidons deixats al costat de la carretera. Tot plegat, en condicions de treball duríssimes i, com vam veure, sense gaire o cap mesura de seguretat per als treballadors. I, tot i passar per carreteres "noves", el viatge per elles segueix sent un "sinfín" de bots (que la meva polsera d'activitat compta com a passes fetes i tot) .

El llarg viatge passava per ports de muntanya amb moltes corbes i farcit de tràilers que, com nosaltres, creuaven una part del país.

Finalment vam arribar al nostre destí. El llac d'Inle. Allà vam passar-hi dos dies. El primer, ens el vam prendre amb molta calma al principi, que la necessitàvem, i cap a mig matí vam llogar unes bicis per visitar els pobles del voltant del llac i mirar de dinar per la zona.

La nostra sorpresa va ser que és impossible arribar a la vora del llac. No hi ha vora. El llac creix molt a la temporada de plujes, fet que permet el cultiu d'arròs, principalment. Així, hi ha tot de pobles al voltant del llac, però a mida que t'aproximes a l'aigua, el camí desapareix i el que trobes son camps. 

Així que ens vam quedar al poble de .... . a 11 km de Nyaung Shwe (on ens allotjàvem i on es troben la majoria d'hotels). Ens havien parlat d'una fàbrica de tofu així que vam seguir els cartells que indicàven cap al "tofu palace". En realitat, es tracta d'una visita per tot el poble en la que vam veure com feien de manera artesana diferents productes alimentaris, tofu, snacks diversos a base de monjeta de soja o farina d'arròs, vi d'arròs (àlies happy water)... Deixem uns quants vídeos dels diferents processos que vam conèixer aquell dia. Va ser interessant veure com es feien tots aquells snacks que havíem vist des del primer dia portats per venedores ambulants, al carrer, les estacions, peatges... 

El segon dia, vam dedicar-lo pròpiament al llac. Es tracta de llogar per tot el dia una barca amb el seu barquer, clar, que et va portant per diferents punts del llac. Uns més interessants que altres. És impressionant la vida que hi ha. Pobles flotants que alberguen vivendes, temples, monestirs i diferents tallers artesans. La meva pregunta, però, és si els tallers ja hi éren abans que hi arribés el turisme... En tot cas, tallers de plata, teixits de seda, cotó i lotus (molt curiós veure com treuen la fibra de la tija de lotus), paraigües, cigars... Et pots fer una idea del treball artesanal que es fa per tot el país.

A la fàbrica de cigars ens vam trobar, però, un aspecte desagradable.
En un racó de la fàbrica hi havia assegudes tres dones "jirafa" només perquè se'ls hi féssin fotos. Aquestes dones segueixen una tradició ancestral de portar uns aros al voltant del coll, aros que van sumant a mida que van fent-se grans, fins a una certa edat, fet que els fa estirar el coll de manera antinatural i perillosa. El pes dels aros els provoca lesions a les clavícules i el fet de tenir el coll més llarg que de costum comporta altres perills de lesió. Alguns grups ètnics de Myanmar segueixen questa pràctica, però a Tailàndia i altres països de la zona també se'n troben. Quan vam veure les dones a la fàbrica de tabac no vam ni acostar-nos. Com es converteix una tradició com aquesta en un atractiu turístic? De fet, ens van dir que en realitat aquesta pràctica està desapareixent i que, si encara es manté, és en part pel turisme. Així que millor no contribuïr a que es mantingui una tradició que atempta directament a la salut de les persones, en aquest cas dones, per motius purament estètics. Ei! I si hem de ser coherents, no siguem hipòcrites i estiguem més alerta a altres pràctiques que es fan a casa nostra i que poden passar desapercebudes si no ens les mirem amb ull crític.

Vam poder veure un mercat. La barca et deixa on hi ha principalment paradetes d'artesania. Totes iguals amb el mateix. Massa turístic. Vam decidir endinsar-nos més fins arribar al mercat de veritat. Allò si que era interessant! Fruita, verdures, carn, peix fresc i peix assecat, tè, productes de neteja, roba, joguines i, com a cada mercat, coses que no has vist mai a la vida... De tot!

El llac, també és ple de vida animal. Així, en alguns espais, es poden trobar diferents espècies d'ocells, principalment gavines. Una part del llac té un espai reservat i suposadament protegit. La pesca és una altra activitat que veus al llarg del dia. Encara que un dels primers grups de pescadors que vam trobar estem segurs que estan col·locats estratègicament per les fotos i que de pescar, pesquen poc. Els delatava, bàsicament, el fet que semblava que feien veure que treballàven quan passava una barca amb turistes.

La visita a Inle, doncs, ens va deixar alguns sentiments contradictoris. El lloc, és preciós, la vida que s'hi fa és impressionant. Però si vols veure el que passa al llac necessites la barca i deixar-te portar o saber exactament el que vols veure i el que no. Nosaltres ens vam deixar portar, viatjar per lliure està molt bé però a vegades necessites deixar-te portar per relaxar la ment i això comporta que et portin a algun lloc que puguis considerar poc o gens interessant.

Deixem algunes fotos i vídeos, que es van pujar desordenades, i, de moment deixem tal qual...