Capítol 5. Mandalay

Posta de sol al pont U Bein, el pont de teca més llarg del món, a pocs quilòmetres de Mandalay.

En aquest article em centraré més aviat en el que vam poder visitar el primer dia a Mandalay, que, de fet, van ser algunes localitats al voltant d'aquesta.

Vam acomiadar-nos de Bagan el dia 21 de gener. Un trajecte de 5h en autocar ens havia de portar a Mandalay, la que havia estat capital durant un periode relativament curt al segle XIX, fins a l'ocupació dels Britànics el 1885.

D'entrada, la ciutat ens va semblar molt diferent a Yangon. Potser menys caòtica, tot i que amb més motos. En aquest cas, tots els carrers tenen número, així que era encara més fàcil orientar-se.

El nostre hotel estava a la vora del rencinte del gran palau, de manera que, havent dinat tard i ja entrada la tarda, vam mirar de fer un passeig fins a l'accés per a estrangers, a la porta oest (mentre que l'hotel es trobava a prop de la cantonada sudest). Durant el paseig vam adonar-nos que el recinte era molt més gran del que ens pensàvem. Recórrer la part sud ens va suposar més de mitja hora!

El recinte del Gran Palau, a la caiguda de la tarda.

Mentrestant, un noi va venir a parlar amb nosaltres. "Hello! Where are you from?" Quina mandra... Un altre que ens oferia alguna cosa... Li vam respondre que de Barcelona. I va treure una llibreta mentre buscava algun full i deia "Ah! Barcelona! Messi!" (És el 99% de les respostes de la gent quan diem d'on som). Va trobar la pàgina que buscava. Un text escrit en català, d'algú que explicava que havia fet una excursió amb ell pels volts de Mandalay i com ho havia gaudit, i recomanant els serveis d'aquell noi, que se'ns va acabar presentant. En Youssouf, un "moto taxi". La seva llibreta, venia a ser una mena de Tripadvisor analògic, estava plena de textos escrits a mà, en diferents idiomes, dates, lletres... Bé, d'entrada el noi es presentava prou bé. Ens va explicar el que ens podia oferir i la veritat era que sí que ens interessava, així que vam prendre nota del seu telèfon per pensar-nos-ho i trucar-lo més tard des de l'hotel.

Finalment vam decidir trucar-lo per quedar per l'endemà. Voliem anar a visitar els pobles de la vora de Mandalay, i era una opció interessant ja que en la seva oferta hi havia tot el que ens interessava veure. Teniem dues opcions més que haguessin estat contractar el tour a l'hotel o en una agència, segurament amb un guia acompanyant-nos al llarg del dia, o llogar la moto pel nostre compte i anar fent. Vam acabar triant el terme mig a nivell de pressupost, i a nivell de turistes més o menys autònoms.

L'endemà, a l'hora acordada, en Youssouf i el seu amic Robert (un nom de substitució, ja que deia que el seu real era massa difícil per als turistes) ens esperaven a la recepció de l'hotel.

El dia va resultar anar de menys a més.

Suposem que el que fa en Youssouf és "copiar" el que fan les agències. Encara que desconeixem si treballava per algú altre. Així que vam començar parant a una joieria, a la que no ens hi vam estar ni un minut ja que no teniem cap interès en comprar res. Allà ja vam pensar si ens haviem equivocat...

Bé, seguint el camí, vam veure una zona on hi havia tot de tallers de marbre. En ells s'hi feien figures de buda que en Youssouf ens va explicar que fins i tot s'exportaven fora del país.

També vam parar en un taller en el que es treballava la teca. Vam poder veure com treballaven la fusta per donar-li forma de figures religioses decoratives tant per temples com per cases particulars, ja que cadascú a casa seva te el seu racó dedicat a Buda.

En un taller de Teca a Mandalay. Es calca el dibuix sobre una planxa de fusta. Un primer tallador treu les formes principals partint de la calca. Més endavant, un segon tallador n'acaba fent els detalls més expressius.

Artesania del taller de Teca

Tot seguit, ja ens van portar a Amarapura, al monestir Maha Ganayon Kyaung, per veure l'esmorzar dels monjos. Aquí vam pensar que ja estavem fent massa el guiri. Fer de l'esmorzar d'uns monjos una atracció turística... No ens semblava gaire ineressant, i massa invasiu. Sobretot veient tota la tropa de turistes, tot sigui dit com nosaltres, esperant la sortida dels monjos. En un primer moment ens vam dir "no fem fotos" observem i ja està. Però la sorpresa va ser veure entre els turistes uns altres monjos (vestits d'un altre color) també a puntíssim per retratar el que estava a punt de passar. Així que finalment alguna foto si que vam fer. L'escena és força curiosa. A una certa hora (crec que eren les 10:15 del matí) comencen a aparèixer monjos de totes les edats (en un altre article ja parlarem dels monjos), dels diferents edificis que formen el monestir, i col·locant-se en fila en el carreró que dóna accés al menjador. Tots porten una mena de bol molt gran metàl·lic amb una tapa en forma de plat. Mentre les files de monjos avancen cap al menjador, entre els turistes, es troben fidels vinguts d'altres llocs carregats amb menjar que van deixant sobre els platets dels monjos. Pastes, galetes, sucs envasats, llaminadures... Un cop al menjador, es posen a esmorzar. Als bols resulta que hi tenen arròs blanc, i a taula algunes salses diferents mentre comparteixen el que els han donat els visitants.

L'esmorzar dels monjos

En tot cas, va ser interessant observar aquesta escena. Al cap d'uns dies, ja en parlarem, vam conèixer més coses sobre el budisme que ens van ajudar a entendre allò que acabàvem de veure.

Tot seguit, en Yossouf i en Robert ens van portar cap a Sagaing. Un altre poble proper pel que s'hi accedia per un llarg pont que creua el riu Ayeyarwady. De fet, el pont nou, fet pels Xinesos, ja que a uns metres es troba el pont "vell" fet pels britànics durant la colonització.

El pont de Sagaing amb en Robert i en Youssof, els nostres "moto taxis".

A Sagaing hi ha una pila de pagodes, entre elles s'en troba una al capdamunt de la Sagaing Hill. Dos dies abans haviem anat al mont Popa, a Bagan, avui la Sagaing Hill, i l'endemà la Mandalay Hill. A més, en els trajectes en cotxe o bus de dia vam veure moltes pagodes més a dalt de turons o muntanyes. Així que ja anàvem confirmant que sembla que al budisme li agraden les altures... Més endavant ens van explicar que, en part, posar pagodes sobre turons servia per orientar-se. Tot i així, haurem d'informar-nos més sobre aquesta "dèria"...

Així, els nostres moto-taxistes ens van deixar al capdavall d'una de les escales que dóna accés a la Sagaing Hill. L'encert, per part seva, va ser deixar-nos a les escales menys concoregudes, de manera que vam fer la pujada gairebé sols, creuant-nos amb algun monjo que baixava, i algun gos que corria per allà.

Durant la pujada et vas trobant a un cantó i l'altre, petits temples o stupes soles, de manera que vas descansant i la pujada es fa menys feixuga.

Les escales que pugen a Sagaing Hill, una pujadeta de 20 minuts.

Un cop a dalt, la sensació de pau va ser molt gran. Hi havia molta tranquil·litat. Des d'un banc vam poder respirar, deixar refrescar-nos per l'airet que passava, i observar les vistes al riu i a Mandalay. Una volteta al temple ens va confirmar que la majoria de turistes que començaven a arribar accedien directament a dalt de tot portats pels seus autocars o furgonetes, així que en aquell moment vam reconèixer que en Youssouf s'ho havia "currat". No es gaudeix igual un temple d'aquest tipus si no hi has pujat amb les teves pròpies cames!

De nou al capdavall de les escales, els nostres "guies" particulars ens van portar cap a Inwa a dinar. Inwa també va ser capital Birmana durant un temps. Es troba envoltada d'unes muralles (o el que en queda) i d'un canal que cal creuar en barca.

Abans de creuar, vam dinar en un petit lloc al costat d'on s'agafa la barca que creua el canal. Sense turistes, sorprenentment, tot i la ubicació, i molt ben tractats pels que portaven el negoci.

Tot creuant el canal per accedir a Inwa

En creuar el canal et trobes més d'una vintena de carruatges d'un sol cavall i gent reclamant-te perquè l'agafis. De nou, intentavem passar sense fer gaire cas... Fins que algú ens va dir "Que són deu quilòmetres!". Aquí vam parar un moment per mirar el Maps.me i confirmar el que ens dèien... I bé, la volta per veure algunes de les coses més interessants era considerable així que vam aconseguir abaixar el preu de la volta que, en principi, estava establert per tots els carros igual. Llàstima que no vam veure si hi havia alguna alternativa al carro de cavalls, com un lloguer de bicis, o de motos, ja que, de nou, vam acabar fent el guiri màxim acomodats en el nostre carruatge...

A Inwa vam poder veure el primer monestir de teca del nostre viatge, el Bagaya Kyaung. Combinant olor de fusta i pau, envoltats de verd.

Monestir de Teca a Inwa

El Mae Nu Oak Kyaung, també a Inwa, un dels temples més macos que hem vist. Pots passejar per la part de sota, envoltat dels pilars que sustenten el temple, sembla que en algun racó hi hagi d'aparèixer un passadís secret...

Mae Nu Oak Kyaung, Inwa

De passeig per Inwa

Des d'un altre temple a Inwa

Després de la nostra volta per Inwa vam tornar a creuar el canal. Com que anavem bé de temps, vam prendre alguna cosa, i els nostres moto taxis es van unir a nosaltres. Vam tenir una conversa interessant sobre la situació del país. Tal com la vèien ells. Ja farem un article sobre el tema ja que es mereix reunir tota la informació que hem rebut, això si som capaços d'explicar-ho bé. En tot cas, va ser realment interessant poder parlar amb ells. Ja portàvem uns dies al país, haviem llegit alguna cosa sobre la situació, però necessitàvem saber més per intentar entendre el que vèiem amb els nostres ulls. Un país amb unes possibilitats i recursos naturals excepcionals, i, al mateix temps, un país fet caldo.

Després d'una bona estona de conversa, en Yossouf ens va dir... "No pregunteu massa a la gent sobre el país. No els agrada parlar-ne". I aquí ja vam deixar el tema per acabat. Li vam agraïr, doncs, de tot cor, que hagués respost al que li preguntàvem.

La següent i última parada ens tornava a Amarapura. Aquesta vegada pet creuar el pont de teca més llarg del món (1,2 Km de llarg) per veure la posta de sol. Evidentment, un lloc i un moment en el que turistes de tots els racons del món fèien el mateix que nosaltres. Tot i així, va ser una estona ben especial, amb una posta de sol inoblidable, sota el pont, amb una cerveseta fresca i la millor companyia.

Des del U Bein

El bou que s'ho mira

La gentada que, com nosaltres, no es volia perdre la posta de sol.

Per al segon dia a Mandalay, l'hotel ens deixava unes bicis de forma gratuïta, així que ens vam dedicar a alguns punts destacats de la ciutat. El gran palau, un parell de pagodes importants, la Mandalay Hill i les vistes a la ciutat. Just allà adalt, un parell de noies universitàries ens van demanar si podien parlar una estona amb nosaltres per practicar l'anglès. Els hi vam dir que si, encara que no deviem ser el millor exemple per elles...

No sabem com va anar la conversa, que vam acabar quedant per sopar!

El sopar va ser curiós. Una mena d'exercici per practicar anglès, alhora que ens explicàvem costums dels nostres països... Va ser molt enriquidor... Tot i que ens vam reservar a fer preguntes sobre com veia ella el país, donat l'advertiment del Youssouf el dia anterior. Vam poder fer-nos alguna idea del dia a dia d'una noia universitària. Tot i que estava estudiant enginyeria civil, tenia previst, en acabar, formar-se i treure's la llicència de guia turística. Fet que ens va sorprendre donada l'envergadura que se suposa que tenen uns estudis com l'enginyeria civil. De nou, la resposta a la nostra confusió la tindriem uns dies més tard. El que si que vaig comprovar és que si vol, serà una fantàstica guia turística i la vaig animar a fer-ho, ja que com a "amfitriona" va ser genial.

D'aquesta manera vam passar les darreres hores a Mandalay. Deixem unes fotos més del segon dia a la ciutat.