Capítol 10. Bago
La història de les sabates desaparegudes i reaparegudes de forma ben estranya.
Aprofitant els viatges per carretera i algunes estones de tranquil·litat (sobretot des que vam frenar el ritme) vaig combinant lectures diverses.
Vaig començar el viatge acabant "Memòria d'uns ulls pintats" d'en Lluís Llach. Un llibre que, no sé perquè, l'he anat llegint en combinació amb altres, gairebé com si es tractés d'una trilogia. I dic no sé perquè, ja que té una història que atrapa, de la que vols saber què és el que explica el seu protagonista a un suposat director de cinema. La seva història de joventut a la Barceloneta de pescadors abans de la guerra civil i com la vida s'acaba "complicant"...
Vaig reprendre també les meves lectures de Sherlock Holmes. Resulta que el meu ebook portava incorporats una pila de llibres. Però una bona pila, eh! I resulta que hi tinc tots els volums de Sherlock Holmes d'Arthur Conan Doyle. Així que en el seu moment em vaig proposar anar-los llegint. Vaig buscar una llista on pogués trobar l'ordre en què estan escrits, i vinga, anar fent. La majoria d'històries són relats curts recollits en diferents volums. Així que vaig decidir que durant el viatge aniria combinant els meus Sherlocks amb altres novel·les més llargues.
Vaig devorar " La catedral del Mar" d'Ildefonso Falcones. La tenia pendent des de sempre. I a mida que la llegia pensava, "però com no has llegit aquest llibre abans!".
I just avui he acabat " La casa de los espíritus" d'Isabel Allende. Resulta que sembla que m'he proposat llegir llibres que tenia pendents. En aquest cas, forma part de la llista "llibres dels que et parlàven a l'institut, però que en no ser de lectura obligatòria vas passar per alt".
Bé. Aquesta llarga introducció em torna a Sherlock Holmes.
La nostra estada a Bago va ser mes aviat una "parada" perèvia a Hpa An. Els busos des d'Inle a Hpa An feien un horari que no ens interessava, així que vam decidir fer viatge fins a Bago com a parada, i visitar alguna cosa, ja que sortien alguns punts recomanats (tot i que vista l'experiència, veiem que hauriem hagut d'anar directes a Hpa An).
Quan ja portavem molts dies veient temples i més temples, i pagant entrades que vèiem que no s'inverteixen en millorar l'entorn, sino que la Junta Militar se'ls queda per alguna altra cosa, vam decidir que el tiquet per visitar els punts destacats de Bago no el compràvem, i que, per tant, no els visitariem. Sí que vam llogar unes bicis per moure'ns per la ciutat.
Es notava que ja érem més al sud. La calor durava fins ben entrat el vespre. La bici, amb una roda punxada (ho vam descobrir al cap d'una estona) ens va fer suar... Però el passeig va ser distret i curiós.
Un cop a l'hotel, ja al vespre i havent sopat, el Rubèn es va adonar que al matí s'havia deixat les vambes a recepció.
I aquí comença el misteri de les vambes i la encara més misteriosa manera com les vam recuperar. Un cas digne de ser resolt per Sherlock Holmes amb l'ajuda del seu company John Watson.
El Rubèn va anar a recepció a veure si trobava les seves sabates, que, com podeu deduïr per la prèvia, ja no hi eren. Va intentar comunicar-se amb la recepcionista de torn, que amb prou feines parlava anglès, i sembla que no en sabia res i que per l'hora que era, millor esperar a l'endemà per preguntar-ho al cap, que ja devia estar dormint.
En aquell moment ja ens va semblar estrany, pensant que si des de recepció les haguéssin tingut s'haguéssin informat en el canvi de torn o el que fos per tornar-nos-les o estar previnguts per si algú preguntava.
L'endemà al matí vam anar a preguntar de nou a recepció, i semblava que ja s'havien oblidat de nosaltres... Llavors sí que van trucar al cap mentre anàvem a esmorzar.
Aquí ve la part més enrevessada i estranya de la història.
El cap ens va dir que les sabates se les havia endut un turista per error i que el turista en qüestió se n'havia adonat quan era a l'estació d'autobusos o ja estava viatjant. I que algú les havia hagut d'anar a buscar. No sabem quan ni com. Entens alguna cosa? Doncs nosaltres tampoc enteniem res del que ens estàven dient.
Vist ara, amb el "percal" que havia liat el turista distret, és molt estrany que ningú ens sabés dir res de les sabates aquell mateix dia.
De fet, tot és molt estrany i incomprensible.
Havíem d'agafar el bus cap a Hpa An, però vist el preu del bus, i vist el preu de les sabates, no ens feia res perdre el bus i agafar-ne un altre... Però ens va dir que tranquils, que anéssim a l'estació d'autobusos, que ell ens les portava cap allà. Encara enteniem menys la situació. Si ens les podia portar a l'estació d'autobusos, perquè no ens les portava a l'hotel?
D'altra banda, el senyor insistia que no era culpa seva que ens haguessim deixat les sabates a la recepció... Encara estàvem mes perduts... No estàvem culpabilitzant a ningú, només que volíem recuperar les sabates...
Bé, vam anar tirant cap a l'estació d'autobusos que quedava a uns 20 minuts a peu... I quan ja estem a punt d'arribar ens paren dos homes. "Eh! Les sabates! Son 3000 kyats (uns 2€)". De nou, " cooooooom?" però si les sabates son nostres! Un dels homes, amb cara de molt pocs amics, deia que li havien fet portar les sabates i que s'havia de cobrar el servei, que el director de l'hotel no li havia pagat res i que li haviem de pagar nosaltres. Vam intentar parlar amb aquell home, dir-li que tornés a l'hotel perquè li paguéssin, però va fer servir de nou el concepte "no és culpa meva". Molt estrany tot plegat. No ens barallariem. Vam pagar els 2€ com si estiguéssim fent una transacció il·legal, bàsicament per la reacció del senyor en agafar els diners i girar-se d'esquena a nosaltres (estic segura que en aquest moment el malhome devia esbossar un somriure malèfic).
No sabem ben bé què va passar. No entendrem mai què feien les sabates a casa el director de l'hotel.
Sherlock Holmes hagués tret conclusions només veient la cara d'aquell home d'expressió eixuta, de cara de pocs amics que, en arribar el dia anterior va ser molt amable de deixar-nos una habitació quan vam arribar a les 6 del matí mentre la nostra no estava llesta, i sense cobrar-nos cap nit de més, però que l'endemà va intentar vendre'ns excursions o el viatge a la nostra propera etapa, a preus exhorbitats, veient després el preu real si l'agafàvem directament a l'estació d'autobusos.
Sherlock Holmes hagués vist a la recepció, qualsevol detall que li hagués donat informació preuada sobre "el cas". Detalls que haguéssin passat desaparcebuts als ulls de qualsevol.
Sherlock Holmes hagués vist a la bossa on havien col·locat les nostres sabates, restes d'alguna cosa que li hagués indicat on havien estat realment les sabates.
No sabem si l'home ens va fer pagar el fet que no li contractéssim res, o el fet que ens veiés comentar amb un grup de francesos que havien tingut una discussio amb ell en relació amb el preu del tuktuk per fer la visita de la ciutat... Però tot plegat ens va fer viure la primera situació desagradable del viatge. I escric això quan gairebé ja han passat 8 setmanes des que vam marxar.
El que si que sé és que Sherlock Holmes s'hauria distret una estoneta i l'hagués gaudit resolent el nostre cas ja que, en els casos aparentment més simples hi trobava les solucions més emocionants.
Per cert, si mai aneu a Bago, pagueu l'entrada, que almenys hi fareu coses de profit. En el nostre passeig en bici vam poder anar a veure un mega buda reclinat (veieu les dimensions a les fotos). Que se'ns fes l'hora de sortir de l'escola ens va oferir alguns companys de passeig per la zona, nens, nenes i joves que tornàven cap a les seves cases i que ens saludàven alegrement quan passaven pel nostre costat.
Aprofitant els viatges per carretera i algunes estones de tranquil·litat (sobretot des que vam frenar el ritme) vaig combinant lectures diverses.
Vaig començar el viatge acabant "Memòria d'uns ulls pintats" d'en Lluís Llach. Un llibre que, no sé perquè, l'he anat llegint en combinació amb altres, gairebé com si es tractés d'una trilogia. I dic no sé perquè, ja que té una història que atrapa, de la que vols saber què és el que explica el seu protagonista a un suposat director de cinema. La seva història de joventut a la Barceloneta de pescadors abans de la guerra civil i com la vida s'acaba "complicant"...
Vaig reprendre també les meves lectures de Sherlock Holmes. Resulta que el meu ebook portava incorporats una pila de llibres. Però una bona pila, eh! I resulta que hi tinc tots els volums de Sherlock Holmes d'Arthur Conan Doyle. Així que en el seu moment em vaig proposar anar-los llegint. Vaig buscar una llista on pogués trobar l'ordre en què estan escrits, i vinga, anar fent. La majoria d'històries són relats curts recollits en diferents volums. Així que vaig decidir que durant el viatge aniria combinant els meus Sherlocks amb altres novel·les més llargues.
Vaig devorar " La catedral del Mar" d'Ildefonso Falcones. La tenia pendent des de sempre. I a mida que la llegia pensava, "però com no has llegit aquest llibre abans!".
I just avui he acabat " La casa de los espíritus" d'Isabel Allende. Resulta que sembla que m'he proposat llegir llibres que tenia pendents. En aquest cas, forma part de la llista "llibres dels que et parlàven a l'institut, però que en no ser de lectura obligatòria vas passar per alt".
Bé. Aquesta llarga introducció em torna a Sherlock Holmes.
La nostra estada a Bago va ser mes aviat una "parada" perèvia a Hpa An. Els busos des d'Inle a Hpa An feien un horari que no ens interessava, així que vam decidir fer viatge fins a Bago com a parada, i visitar alguna cosa, ja que sortien alguns punts recomanats (tot i que vista l'experiència, veiem que hauriem hagut d'anar directes a Hpa An).
Quan ja portavem molts dies veient temples i més temples, i pagant entrades que vèiem que no s'inverteixen en millorar l'entorn, sino que la Junta Militar se'ls queda per alguna altra cosa, vam decidir que el tiquet per visitar els punts destacats de Bago no el compràvem, i que, per tant, no els visitariem. Sí que vam llogar unes bicis per moure'ns per la ciutat.
Es notava que ja érem més al sud. La calor durava fins ben entrat el vespre. La bici, amb una roda punxada (ho vam descobrir al cap d'una estona) ens va fer suar... Però el passeig va ser distret i curiós.
Un cop a l'hotel, ja al vespre i havent sopat, el Rubèn es va adonar que al matí s'havia deixat les vambes a recepció.
I aquí comença el misteri de les vambes i la encara més misteriosa manera com les vam recuperar. Un cas digne de ser resolt per Sherlock Holmes amb l'ajuda del seu company John Watson.
El Rubèn va anar a recepció a veure si trobava les seves sabates, que, com podeu deduïr per la prèvia, ja no hi eren. Va intentar comunicar-se amb la recepcionista de torn, que amb prou feines parlava anglès, i sembla que no en sabia res i que per l'hora que era, millor esperar a l'endemà per preguntar-ho al cap, que ja devia estar dormint.
En aquell moment ja ens va semblar estrany, pensant que si des de recepció les haguéssin tingut s'haguéssin informat en el canvi de torn o el que fos per tornar-nos-les o estar previnguts per si algú preguntava.
L'endemà al matí vam anar a preguntar de nou a recepció, i semblava que ja s'havien oblidat de nosaltres... Llavors sí que van trucar al cap mentre anàvem a esmorzar.
Aquí ve la part més enrevessada i estranya de la història.
El cap ens va dir que les sabates se les havia endut un turista per error i que el turista en qüestió se n'havia adonat quan era a l'estació d'autobusos o ja estava viatjant. I que algú les havia hagut d'anar a buscar. No sabem quan ni com. Entens alguna cosa? Doncs nosaltres tampoc enteniem res del que ens estàven dient.
Vist ara, amb el "percal" que havia liat el turista distret, és molt estrany que ningú ens sabés dir res de les sabates aquell mateix dia.
De fet, tot és molt estrany i incomprensible.
Havíem d'agafar el bus cap a Hpa An, però vist el preu del bus, i vist el preu de les sabates, no ens feia res perdre el bus i agafar-ne un altre... Però ens va dir que tranquils, que anéssim a l'estació d'autobusos, que ell ens les portava cap allà. Encara enteniem menys la situació. Si ens les podia portar a l'estació d'autobusos, perquè no ens les portava a l'hotel?
D'altra banda, el senyor insistia que no era culpa seva que ens haguessim deixat les sabates a la recepció... Encara estàvem mes perduts... No estàvem culpabilitzant a ningú, només que volíem recuperar les sabates...
Bé, vam anar tirant cap a l'estació d'autobusos que quedava a uns 20 minuts a peu... I quan ja estem a punt d'arribar ens paren dos homes. "Eh! Les sabates! Son 3000 kyats (uns 2€)". De nou, " cooooooom?" però si les sabates son nostres! Un dels homes, amb cara de molt pocs amics, deia que li havien fet portar les sabates i que s'havia de cobrar el servei, que el director de l'hotel no li havia pagat res i que li haviem de pagar nosaltres. Vam intentar parlar amb aquell home, dir-li que tornés a l'hotel perquè li paguéssin, però va fer servir de nou el concepte "no és culpa meva". Molt estrany tot plegat. No ens barallariem. Vam pagar els 2€ com si estiguéssim fent una transacció il·legal, bàsicament per la reacció del senyor en agafar els diners i girar-se d'esquena a nosaltres (estic segura que en aquest moment el malhome devia esbossar un somriure malèfic).
No sabem ben bé què va passar. No entendrem mai què feien les sabates a casa el director de l'hotel.
Sherlock Holmes hagués tret conclusions només veient la cara d'aquell home d'expressió eixuta, de cara de pocs amics que, en arribar el dia anterior va ser molt amable de deixar-nos una habitació quan vam arribar a les 6 del matí mentre la nostra no estava llesta, i sense cobrar-nos cap nit de més, però que l'endemà va intentar vendre'ns excursions o el viatge a la nostra propera etapa, a preus exhorbitats, veient després el preu real si l'agafàvem directament a l'estació d'autobusos.
Sherlock Holmes hagués vist a la recepció, qualsevol detall que li hagués donat informació preuada sobre "el cas". Detalls que haguéssin passat desaparcebuts als ulls de qualsevol.
Sherlock Holmes hagués vist a la bossa on havien col·locat les nostres sabates, restes d'alguna cosa que li hagués indicat on havien estat realment les sabates.
No sabem si l'home ens va fer pagar el fet que no li contractéssim res, o el fet que ens veiés comentar amb un grup de francesos que havien tingut una discussio amb ell en relació amb el preu del tuktuk per fer la visita de la ciutat... Però tot plegat ens va fer viure la primera situació desagradable del viatge. I escric això quan gairebé ja han passat 8 setmanes des que vam marxar.
El que si que sé és que Sherlock Holmes s'hauria distret una estoneta i l'hagués gaudit resolent el nostre cas ja que, en els casos aparentment més simples hi trobava les solucions més emocionants.
Per cert, si mai aneu a Bago, pagueu l'entrada, que almenys hi fareu coses de profit. En el nostre passeig en bici vam poder anar a veure un mega buda reclinat (veieu les dimensions a les fotos). Que se'ns fes l'hora de sortir de l'escola ens va oferir alguns companys de passeig per la zona, nens, nenes i joves que tornàven cap a les seves cases i que ens saludàven alegrement quan passaven pel nostre costat.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada