Una llibreta vermella

Tot va començar...

Amb aquesta llibreta vermella? Una discussió? Un tema recurrent? Un viatge de tres setmanes? Un casament (el nostre)? El dia que ens vam fer el primer petó? El dia que ens vam conèixer? I quan ens vam conèixer?

No sé si és perquè (gràcies a una coneguda plataforma de televisió per internet) estem fent un intensiu de "How I met your mother", però, tot esperant el que passarà la setmana que ve, miro la llibreta vermella i els records que tinc van cada cop més enrere. Com un Ted Mosby més, podriem començar aquesta història molt enllà.

Però bé, no ens passem... Potser tot va començar... (deixant de banda els detalls que ens van portar fins allà)... amb un viatge a Vietnam. Un viatje de nuvis que l'únic que el feia diferent dels viatges anteriors era que no era Juliol o Agost. Tres setmanes. A cavall dels mesos de març i abril de 2016. Un viatge ple d'experiències i descobriments... I la llavor del que està a punt de passar. Allà on anàvem, coneixíem companys de viatge que no estaven allà de "vacances". Estaven allà de VIATGE. Persones que a la nostra pregunta "Com ho heu fet?", la seva resposta es resumia en una frase: "Era el moment". Uns, perquè just havien acabat els estudis, altres, que es trobaven "entre feines" i aquells, que simplement allà on treballaven tenien la facilitat de fer-ho... Tots plegats, fent viatges de, com a mínim, tres mesos. I nosaltres dos, els escoltàvem amb cara d'estaquirots, embadalits i pensant...

La veritat és que ja feia uns anyets que havíem acabat d'estudiar, ben col·locadets en una feina estable. La única que d'entrada sabia que tenia facilitats per agafar una excedència a la feina era jo. Així que allò que estava fent aquella gent ens semblava força impossible de poder fer-ho nosaltres dos junts. Semblava que "el moment" havia passat de llarg.

Fa molts pocs dies, una amiga em va fer veure que realment no comences a païr les experiències d'un viatge, fins que no han passat unes setmanes o fins i tot mesos de la tornada...

I així va ser. Després de Vietnam, a la tornada, vam anar païnt l'experiència del propi viatge... Al mateix temps que "EL TEMA" anava sortint... La conversa sempre era la mateixa... Un dels dos començava: "Com molaria poder fer un viatge llarg"... jo podia seguir "la veritat és que, no sé com funciona, però sé que la opció de l'excedència a la feina és molt viable" i ell podia seguir... "Hauria de mirar a la meva feina com funciona, si es pot fer, i com"...  I la cosa continuava entre els dos: "Molaria molt poder fer-ho", "T'imagines?", "On aniríem?", "Sí, ja saps que jo sempre he estat disposada, per part meva...", " Poser és viable, eh!", "Quant temps marxaríem?" "Un any potser és massa", "Hauríem de fer números", "A veure: hem de comptar el que seguiriem pagant aquí...", "hauríem d'estalviar X"... I la conversa s'acabava sempre igual. Amb les paraules del Rubèn: "Sí, però la feina..."

Una tarda de principis de desembre, o de finals de novembre... No ho sé. Recordo que era fosc, però era la tarda, i que era un diumenge d'aquells que t'has d'obligar a aixecar-te del sofà i fer alguna cosa... Vam anar cap al mar, i vam prendre alguna cosa en un dels xiringuitos camí de la Barceloneta. De tornada vam decidir, no recordo perquè, que enlloc d'anar pel passeig ens ficàvem cap als carrers del Poblenou (el que encara no ha estat -gaire- tocat pel turisme), entre fàbriques que ja no son fàbriques, oficines flamants que acullen startups, solars esperant noves vivendes a preus estratosfèrics o nous hotels... I "el tema" va tornar a sortir... Amb la diferència que tot just acabàvem de tenir una petita discussió per alguna cosa que ja cap dels dos recorda, i jo estava una mica emprenyada... En fi, aquella vegada qui el va treure va ser el Rubèn. I la meva resposta va ser: "o en parlem  en serio, o no en parlem. Sempre que surt el tema em faig il·lusions, i al final res".

Tema "sanjat" i punto. 

Però al dia següent, el Rubèn, després d'anar a córrer, em va dir: "En podem parlar en serio?".

I aquí estem. A una setmana de marxar.

Després de la conversa seriosa van començar els primers plans... Responíem ja a les preguntes que ens fèiem quan somiàvem... "On marxem?" "I quan?", "Quant de temps?"... "Comencem a fer números...", "Quines condicions hi hauria a la feina?"...

Dels plans inicials al que finalment serà hi ha alguna diferència... Però, en tot cas, en aquell final de 2016, la idea s'estava fent real.

La llibreta vermella. És una simple llibreta. Però al mateix temps és com la confirmació que la nostra aventura es faria realitat un dia o altre. Va ser un regal que em va fer el Rubèn el Nadal passat. Tinc per costum omplir llibretes dels viatges que he pogut fer des de fa uns anys, ja sigui per temes pràctics, a mode de diari o bé recollint escuetament els llocs visitats, perquè, sigui com sigui, quan les torni a obrir pugui recordar aquella experiència.

Així que aquesta és LA LLIBRETA d'aquest viatge que estem a punt de començar. Un petit preàmbul a Doha, per poder veure uns amics especials que la distància fa que no els puguem gaudir tant com voldríem, i, després, Myanmar, Laos (previ pas breu per Tailàndia), Malaisia, Indonèsia i Filipines.

Ens esperen quatre mesos dels que encara sabem poc del que voldrem fer, i encara menys del que passarà.

Esperem poder explicar-ne alguna cosa per aquí... Primer va la llibreta!