Capítol 22. Kuching i Parc nacional de Bako
 |
 |
| Primera nit a Kuching |
Kuching és la capital de Sarawak. Una regió al nord oest de Borneu farcida de parcs naturals, uns més específics que altres. Ell parc de la Rafflesia, la flor més gran del món (al que s’hi pot dedicar mig dia). Recomanen que abans d’anar-hi consultis a la oficina de turisme si hi ha flors ja que aquesta, quan floreix, té una durada de tres dies. Així ho vam fer, i ens van dir que en els dies que hi érem, no n’hi havia cap de flor, així que ràpidament va desaparèixer la oportunitat de veure la flor més gran del món que només creix a Borneu. Un altre parc important , és la reserva d’orangutans Semenggoh, que vam descartar ja que en els propers dies teníem la intenció d’anar al parc Nacional de Tanjunt Puting, a Kalimantan (el Borneu Indonesi) que també és reserva d’orangutans. I, finalment, dins dels parcs més destacats, el parc nacional de Bako, el nostre objectiu principal.
La veritat és que la regió dóna per quedar-s’hi una bona temporada, però no teníem massa temps. Ens quedàven dos mesos de viatge i Indonèsia i Filipines ens esperàven, i érem ben conscients que allà també ens caldria triar... En realitat, ja feia uns dies que havíem pres consciència que Malàisia és un país tan divers i extens que ben bé haguéssim pogut dedicar-li els nostres quatre mesos de viatge, i encara ens hagués faltat temps!
Abans de continuar, faig un incís històric: com explico al primer capítol de Singapur, el que ara és Malàisia, Singapur i Indonèsia, van ser territoris disputats per les companyies de les índies orientals tant angleses com holandeses. El conflicte va acabar repartint tot aquell territori. Així va quedar la configuració actual, la part continental per als anglesos. Sumatra, Java, Bali, Lombok, i moltes altres illes (un total de 17000), per als holandesos. I què van fer amb Borneu? Doncs, salomònicament, la van dividir en dos. “Ni pá ti, ni pá mi”.
La ciutat de Kuching no és especialment maca, però tampoc lletja. Sense sorprendre’ns (després d’haver passat per Kuala Lumpur, Georgetown, i Singapur), la comunitat xinesa en aquesta ciutat és força important. De fet, suficientment important com per tenir un petit museu de la cultura Xinesa. Com que no havíem visitat el museu homòleg de Singapur, i el de Kuching era petitó i gratuït, no vam dubtar en visitar-lo. Situat en l’edifici de l’antic jutjat de la comunitat xinesa, de nou, fem un viatge al passat. Descobrim quins son els primers xinesos que arriben a Borneu, les diferents onades migratòries que hi va haver i les causes de cadascuna d’elles. Així, el museu, destaca els diferents orígens de la seva comunitat, i insisteix en diferenciar-los, tant pel que fa a la llengua, però també a nivell de clans, famílies i professions més habituals en cada clan. Hi ha una sala dedicada a l’educació força interessant, en la que s’explica com les diferents comunitats xineses donàven importància a l’educació, i com van crear les seves pròpies escoles, que, en realitat no van entrar dins el circuit educatiu malai fins als anys 80, si no recordo malament. El fet és que aquestes escoles, tenen molt bona reputació a la zona, fet que fa que hi hagi un gran nombre d’alumnes matriculats que no són d’orígen xinès. En molts casos, les famílies veuen un avantatge que el seu fill o filla aprengui l’idioma, ja que pot ser una eina útil per al seu futur. Una altra cosa que em va cridar l’atenció és el fet que les escoles creades per xinesos, moltes d’elles, són cristianes (catòliques, protestants o anglicanes), però per contra, la majoria de xinesos són budistes, o practiquen altres religions. És un dubte que ens va quedar sense resoldre.
El petit museu està en un dels extrems del passeig del riu (de la zona cèntrica), i seguint cap al nucli antic de la ciutat, trobem altres llocs per veure. Un gran pont de construcció moderna porta a l’altra riba, un edifici modern que sembla una flor (molt d’arquitectura islàmica). Primer pensem que podria ser una mesquita, però li falta el minaret. Una mirada al mapa ens indica que es tracta del parlament de la regió de Sarawak. En aquella banda del riu també hi ha un antic fort, que no podem visitar ja que per l’hora que era, ja havia tancat. Cal dir que en aquests països les coses tanquen molt d’hora... A les 16:30, en molts casos!
 |
| El parlament de la regió de Sarawak |
Si tornem cap a la ciutat, trobem l’antic edifici dels jutjats, que va tenir molts usos diferents durant la colonització. Un espai remodelat actualment, hi trobem la oficina de turisme de la regió i, un parell de restaurants. En un gran pati interior, molt agradable, en el que hi passa el corrent d’aire ens asseiem a la terrassa d’una cafeteria i passem una bona estona llegint. Podríem dir que és el tè més colonial que hem pres a la nostra vida. Ens faltaven els vestits blancs, una ombrel·la, i parlar un anglès d’anglaterra, clar... Darrere d’aquest edifici, encara trobem algun museu, i el padang, com a Kuala Lumpur, una altra plaça de la Merdeka en un padang (esplanada).
 |
 |
La veritat és que no vam tenir temps de visitar el museu etnogràfic, que ens hagués agradat veure, així com els temples, i altres cosetes que sortien destacades a la guia. De turistes com nosaltres, en vam veure ben pocs. A més, no era cap de setmana, així que tampoc hi havia gaires visitants malais. Part de no tenir temps va venir causada per la pluja. El primer dia que ens vam despertar a Kuching va arribar acompanyat d’una forta pluja que no va parar fins gairebé l’hora de dinar. Bé que duiem paràigues, però amb la que queia, poc servei ens haguéssin fet. Així que sense remordiments vam decidir estar tranquils a la pensioneta on érem, amb les finestres ben obertes per poder escoltar els sons d’aquella tempesta, un llibre, o escrivint a la llibreta... I... quan parés de ploure, ja ens pensaríem què fèiem.
El barri xinès, encara estava il·luminat de milers de fanalets de cap d’any. Les cases, eren la típica Shophouse que ja havíem vist en altres ciutats. Negoci a baix, amb un porxo amb arcades que, al cap i a la fi fa que la vorera quedi coberta, i vivenda a sobre. Recordo que un dia vam sopar molt de gust en un lloc que només feien pollastre arrebossat acompanyat d’un bol d’arròs. Feia setmanes que vèiem llocs on en feien, i aquell dia va ser la nostra. I, no sé perquè, tot i que, com ja he dit, Kuching no és una ciutat especialment bonica, però tampoc és especialment lletja, tinc un record d’haver-hi estat bé. A gust. Entre la pluja, la tranquil·litat, els pocs visitants, les shophouses, els edificis colonials, i els més moderns, el passeig tranquil a la vora del riu, em queda la sensació que és un lloc amb un cert encant inesperat.
 |
 |
El parc nacional de Bako
Abans de marxar de Barcelona teníem una llista ”virtual” de llocs prioritaris a visitar, o d’activitats a fer. El parc Nacional de Bako era una d’elles. D’una banda, perquè hi viuen tot d’animals en llibertat, a més de flors i plantes ben estranyes per nosaltres... aconseguiríem veure un mico “narigut”? De l’altra, perquè hi ha tot un seguit d’excursions a fer ben senyalitzades, de manera que les pots fer pel teu compte, sense necessitat d’un guia. I, finalment, perquè hi ha la opció de quedar-se a dormir en les seves instal·lacions, de manera que pots mirar de programar un parell o més d’excursions durant la teva estada.
El parc nacional de Bako està situat en una petita península a la que només s’hi pot arribar en barca des dels afores de Kuching. La primera cosa, doncs, era agafar un autobús que s’agafava a la vora d’un mercat i que et portava cap al punt d’embarcament, i accés al parc. Un cop allà, a les taquilles es fa un primer control, en el que es paga l’entrada al parc i es formalitza la reserva d’allotjament, si és el cas que t’hi vols quedar a dormir. Aquesta reserva cal fer-la alguns dies abans si no vols quedar-te sense allotjament al parc, ja que no hi ha molta oferta i s’omple ràpid. Nosaltres, ben previnguts per la guia i blocs de viatges, havíem fet la reserva per dues nits amb prou temps, per tal d’assegurar-nos l’estada. De fet, aquesta reserva prèvia feia que, en les etapes anteriors (Georgetown, Cameron Highlands i Singapur), no tinguéssim marge per allargar-hi estades, cosa que haguéssim fet de bon grat.
| Bé, només arribar a les taquilles d’accés al parc, veiem un cartell que informa molt clarament que no es permet als visitants banyar-se a les platges del parc, per presència... de cocodrils! |
Ostres, amb la calor que feia, un bany ens hagués anat de fàbula... però... millor no arriscar-se, no? Almenys, vam pensar, potser veurem algun cocodril... Però ja us avanço que tampoc vam tenir aquesta sort... Ni bany, ni cocodrils...
 |
| Hati-Hati!!! Aneu amb compte! Als busos, al metro, i en altres llocs, ens vam fer un fart de sentir-ho.. |
 |
 |
Un viatge curt en barca ens porta cap a l’embarcador del parc. I un passeig de 5 minuts cap a l’oficina i restaurant. Només arribar ja vam poder veure un senglar barbut, i un mico narigut!
 |
A l’oficina ens fan registrar de nou,conforme hem entrat al parc, ens dónen informacions diverses, el mapa amb les diferents excursions a fer, recomanacions de seguretat... en especial relacionades amb els micos i la seva afició vandàlica de treure les pertinences dels visitants, o d’entrar als bungalows, i fer-hi algunes destrosses, a més d’endur-se coses... Així que ja ens diuen que ni se’ns acudeixi deixar una finestra o la porta oberta...
 |
| La nostra caseta, amb la instal·lació d'ingenieria que vam haver de fer per poder col·locar les mosquiteres (crec que és l'únic dia que les vam fer servir...) |
Les excursions a fer són diverses, i per a tots els nivells. De més curtes i més llargues, per la selva, damunt les formacions rocoses... La meitat del parc, però, està tancada per manteniment (jo, en realitat diria per no-manteniment...). La majoria d’aquestes excursions tenen trams condicionats amb passarel·les de fusta, com el parc de l’illa de Penang, ja que hi ha zones més pantanoses, o fangoses. En les que vam fer nosaltres, algunes tarimes ja estaven en força mal estat, així que no podem saber com estaven les de la part tancada del parc, però ens ho podem imaginar. Per cert, hi ha excursions que, si estigués tot obert, creuen tot el parc! Segons el mapa tenen una durada de 8-10h! No sé com s’ho feien quan el parc estava obert del tot... potser hi ha altres zones per poder dormir a la meitat, i a l’altra punta?
Així, la primera tarda, vam fer una petita excursió que, entre roques gegants, arbres enormes i lianes, ens va portar damunt d’un mirador des del que vèiem la platja principal del parc. Flors estranyes i formigues enormes ens acompanyaven en el camí.
També hi ha temps per al descans, un porxo al bungalow amb una tauleta i cadires conviden a passar-hi una estona llegint, escrivint, tot escoltant el so de la jungla. Sentir una remor als arbres, aixecar el cap i veure que els micos estan fent de les seves per allà a dalt i... veure un animal ben estrany, amb ulls grossos, i unes potes recobertes per una mena d’ales, no vam arribar a saber què era. Buscant informació més tard, hem sabut que era un lèmur volador.
 |
| El lèmur volador |
 |
| Un altre animaló que no vam saber què era... |
 |
| Un senglar barbut va venir a fer-nos una visita davant del porxo de la nostra cabana |
 |
| A la platja corrien petits crancs forçuts... |
En una altra excursió que vam fer ens vam trobar que, de cop i volta, estàvem caminant per sobre dels penya segats... però el terra semblava sorra! Un geòleg ens ho hagués explicat, suposo... De fet, la sensació que teníem era que tot plegat semblava corall envellit. Aquella excursió ens portava pel mig de la selva, damunt del penya segat, a la vora d’un rierol... Trobant-nos també plantes ben estranyes, semblants a jerres, altres plantes de fulles gegants i formacions rocoses ben particulars...
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada