Capítol 1. Comiats

Són les 6 del matí del 18 de gener. Ja fa cinc dies que vam marxar! Per una banda sembla que fa molts dies, per tot el que hem viscut. Però per l'altra són cinc dies que han passat volant!

Aquest post encara no explicarà res del nostre viatge en si, però, escrivint a la meva llibreta vermella les últimes hores a casa, vaig trobar molt entranyable compartir aquesta escena de barri que trobareu a continuació.

Dissabte 13 de gener era el dia D. Per fi marxavem de viatge! Vam començar el dia amb energia. Voliem ser a l'aeroport sobre les 12:30 i teniem alguns detalls d'última hora a enllestir per tenir-ho tot ben preparat per al viatge i deixar la casa en condicions mentre fóssim fora.

Una de les coses a fer era esmorzar al bar de sota de casa. Bàsicament perquè haviem buidat la nevera i la despensa, però també perquè de tant en tant ens agrada anar-hi i crèiem que era una bona manera de començar el nostre últim dia a casa en quatre mesos.

Fer l'esmorzar en aquest bar es converteix en un petit espectacle quotidià.
Quan hi entres, darrere la barra hi trobaràs la majoria de les vegades la Tere, una dona amb energia per parar no un, sino dos trens. Des d'allà controla tota la situació, i mira que des de la barra no es veu el menjador! I fa els cafès. Si un dia la veus sortir de la barra i córrer a fer un "toque" a la cuina, és que van molt a tope i allò és "sèrio". La Tere, només veure't entrar, et deixa anar un "buenos días mi vida!". Altres vegades el bon dia es completa amb un "cariño" o un "amor" que t'alegren el dia. El local és molt gran, cosa que fa que, en hores punta, sigui un lloc ple de vida. Els cambrers, amunt i avall, porten de sèrie dues coses marca de la casa: la seva salutació carinyosa (siguis home o dona) i l'energia i capacitat per anar amunt i avall i atendre a tothom. A vegades m'imagino que quan contracten un cambrer nou els hi fan un test per avaluar aquestes dues capacitats.

L'ambient no el fan només els cambrers, sinó la gent del barri que hi va a esmorzar, o a dinar de forma habitual. Anar-hi a fer l'esmorzar un dia laborable et presenta moltes escenes entranyables de veure... La taula rodona amb sis o set avis i àvies fent petar la xerrada amb tothom que va entrant i sortint o amb les taules del costat "Com està la teva mare?" "Què fan els nets?" "A mi em sembla que els vegetarians si que mengen peix..." "Nena, la residència aquesta on treballes és molt cara eh, si hi volem anar el meu marit i jo ens haurem de repartir un mes cadascun..." O aquella altra taula de senyors jubilats que fan el seu esmorzar de forquilla i ganivet (ole tu) cada dia. Fins i tot el dimarts, que el local fa festa, te'ls trobes en un altre local mític del barri.

Així que amb aquest esmorzar ens vam acomiadar del barri, i del fuet, per una temporada.

Els pares del Rubèn ens van acompanyar. Un comiat emotiu... Com ens va recomanar ls germana del Rubèn, tranquils, no farem res que nosaltres no voldriem que féssiu! I que quatre mesos passen rapidíssim! També van venir a acomiadar-se la meva germana i família. I mentre feiem un cafè de comiat, vam poder fer una videotrucada amb els meus pares que viuen a Suïssa.

I aquí ja vam estar més que llestos per començar l'aventura!

El proper capítol, Doha!