Això volia ser un balanç...

-

1. Obres un bloc al mateix temps que t'adones que cada cop tens menys impulsos per explicar a tot quisqui el que et passa.

2. Obres un bloc perquè penses que t'agrada escriure i potser així podries començar. Amb moltes idees, però cap de convincent. Que, almenys, obrir-lo és un primer pas per llençar-se, i resulta que entre que l'obres i fas el primer article que no publiques perquè (torna a llegir el principi del punt 2) i et decideixes a fer-lo públic, i publicar el primer article (que vas redactar el dia que vas crear el bloc) han passat tres mesos en els que no has escrit absolutament res. Que pretenies tenir els moments per fer-ho, (HA!) però, no saps com, aquests tres mesos han passat com un huracà, un "tourbillon" (en francès m'agrada més, permeteu-me la repelència). Acabava de començar el curs i de cop ja érem a les acaballes de l'any. Siusplau! Que algú pari el botó de "tirar endavant"!

3. Obres un bloc perquè d'aquí un temps saps que marxes d'avenura i creus que ho pots explicar per aquí, però sense cap intenció i objectiu clar del que creus que hi vols posar, o com vols que sigui.

4. Després d'obrir el bloc sense objectiu clar, com a mínim, algú et fa adonar que servirà perquè els més propers tinguin notícies teves quan siguis fora...

5. Obres un bloc perquè has viscut un any en el que has recuperat temps per tu, i t'has descobert gestionant moments i situacions que et fan veure que la Tati de fa poc més d'un any i la d'avui no són la mateixa. Que has après coses que creus que compartint-les potser algú també en pot treure un aprenentatge.  Però penses, qui voldrà llegir aquestes pamplinades...

6. En fi. Que potser començo a escriure una mica en aquest bloc, que, de moment, segueix sent el calaix de sastre que tinc al cap.

7. Queda obert oficialment el bloc més cagadubtes de la història.

Comentaris

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Capítol 9. Trekking de Kalaw a Inle

-
Imatge
El dia 29 de gener a la tarda un trajecte de dues hores en bus (que finalment van ser tres) ens portava cap a Kalaw, una petita localitat propera a Inle. Kalaw és un destí típic per fer un trekkings, sobretot el que et porta al llac d'Inle. El més corrent hagués estat anar a Kalaw directament des de Hsipaw (capítol 7), enlloc de fer el que vam fer, que va ser anar a Inle (capítol 8) abans de Kalaw. Però els horaris de bus que ens portaven de Hsipaw a Kalaw no ens fèien gens el pes, així que vam invertir l'ordre (encara que sabiem que el trekking acabava a Inle). Així que el dia 30 de gener vam posar-nos en marxa en aquest trèkking de tres dies per arribar, de nou, a Inle tot estrenant el mes de febrer. Si el trèkking de Hsipaw ens va fer viure entre boscos i jungla, aquest altre ens va fer descobrir paisatges diversos, cultius desconeguts i pobles. Vam triar una de les moltes empreses que ofereixen trèkkings de Kalaw a Inle partint de la recomanació que ens v
Més informació

Estrena

-
Imatge
No sé ben bé què vull fer amb aquest bloc, i, encara menys, on vull arribar. M'assalten idees que desaparèixen passades les hores i penso que si les escrivís, almenys no les oblidaria. Buscant un nom per al bloc, dóno voltes a moltes idees de la mateixa manera que encara no sé de què anirà ni de què vull parlar. De reflexions? De viatges? De provar d'escriure? De... Llavors entenc que tot plegat passa pels meus ulls. Puc veure, mirar, observar. A través d'ells puc imaginar-me la posta de sol que descriu l'escriptor sense moure'm del sofà de casa meva, o bé la puc veure en una platja, acompanyada d'olors, sons, textures... Així que suposo que d'això va el bloc, del que podem fer amb la vida... veure-la, mirar-la, observar-la... Ponta do Sol, Madeira. Estiu 2012
Més informació

Capítol 23. Creuar la frontera i primers dies a Indonèsia

-
Imatge
L'experiència a Bako ens havia deixat al·lucinats. Arribàvem a la nostra pensió cap a la tarda i havíem d'acabar de programar els nostres propers passos. L'objectiu era arribar a un poblet al sudoest de Kalimantan, des del qual s'accedeix al parc nacional de Tanjung Puting. En les nostres tres setmanes a Malàisia ens havíem acostumat ben ràpid a reservar tots els busos per internet de forma fiable, i ens feia la impressió que Indonèsia no ens ho posaria tan fàcil. Ja teníem controlada la manera de creuar la frontera per terra (cosa que ens havia costat una mica de trobar), el bus que calia agafar i la ciutat on ens deixava... Però per internet no trobàvem gaires informacions sobre com arribar des d'aquest punt intermig (la ciutat de Pontianak) al nostre destí final (el poble de Pangkalambuun). Vam començar a veure que el nostre objectiu, que era anar a Tanjung Puting, s'allunyava per moments. De fet, vam estar a punt "d'abortar missió"
Més informació