Capítol 21. Singapur (2a part)

Abans de seguir amb el relat de les nostres aventures pel sudest asiàtic, he de dir que avui, justament avui, fa un any que agafàvem l'avió cap a Doha... Ha passat un any. No sabíem, ni de bon tros, tot el que ens esperava... Crec que no publicava res des del setembre... Tinc moltes coses mig escrites, notes preses durant el viatge, i molts records que em ballen a dins el cap... bé... això és mereix un capítol a part... gestionar la tornada... Així que, de moment, millor seguir buidant el pap, i explicant les nostres vivències!

Bé, veient que l'explicació de la història recent de Singapur va donar per molt, vaig decidir fer dos capítols sobre aquesta ciutat. En aquest segon capítol em dedicaré més a explicar algunes de les coses que hi vam poder fer.

Per cert, cal dir que, d'entrada, Singapur no entrava en els nostres plans de viatge. Però diversa gent ens la va recomanar. Ens va ajudar a decidir-nos un comentari d'algú que hi va anar de passada, que no li agrada especialment visitar ciutats i que, tot i així, va sortir meravellat de Singapur. Així que, veient que estàvem “tan aprop” no vam voler deixar passar la oportunitat i passar-hi aquests dos dies que van ser genials.

La visita al museu nacional va ser, doncs, molt profitosa (capítol anterior). La veritat és que ens va agradar molt com estava ambientat el museu, com vas passant d’una part a l’altra, i vas ambientant-te en els diferents moments de la seva història fins a l’actualitat. L’edifici del museu en sí és força impressionant, ja que té dues parts. L’accés es fa a través d’un edifici neoclàssic, clarament fruit de la colonització, que connecta amb un edifici modern, tot creuant una galeria de vidre que permet l’entrada de llum natural (i no mullar-se si plou, com era el nostre cas).

A la vora del museu hi havia un altre museu, de la cultura Peranakan, però vam descartar visitar-lo, ja que ja ens n’haviem fet una idea a Georgetown (capítol 19). Tot xino xano vam poder dinar en una "food court", un espai en el que hi ha diversos establiments petits, i unes quantes taules al mig, de manera que tens moltes opcions de menjar diferent. Vam poder comprovar que els preus a l’hora de menjar no eren molt més cars que el que portàvem fent, potser una miqueta més, però que la cervesa, per contra, era encara més cara que a Malàisia (comptant que Singapur no és un estat musulmà, però que grava amb impostos molt alts les begudes alcohòliques).

Així que després de recuperar forces amb una suculenta sopa de fideus, vam seguir el nostre camí. No recordo ben bé tot el recorregut que vam fer, però vam caminar tant, i tant! 

Shophouses...

Edificis moderns i peculiars...

I decoracions de l'any nou xinès, que encara duràven... (era el 10 de març... l'any nou xinès havia estat el 15 de febrer!).

D’un lloc a l’altre, als molls, on hi ha una pila de bars (que no vam ni contemplar), cap a Chinatown, on, estàvem tan baldats que crec que vam ser incapaços de veure-hi gran cosa. Vam optar per agafar el metro i dirigir-nos cap als Gardens by the Bay una de les principals atraccions de la ciutat. Singapur té una gran badia artificial sobre la que s’hi ha configurat un dels principals punts d’oci de la ciutat. Entre ells, trobem un gran hotel, el Marina Bay Sands, molt mític. Sembla un vaixell aguantat per tres grans pilars. Tot i que també podria semblar un idiograma xinès...

Darrere d’aquest hotel trobem els famosos jardins. Una part d’aquests és pública. Un gran parc on anar a passejar i passar l’estona. S’hi barreja arquitectura moderna amb plantes de tot tipus. Les diferents zones del parc estan tematitzades, per exemple, a través de les diferents cultures que configuren la ciutat. D’altra banda, hi ha dos grans hivernacles que es poden visitar prèvi pagament de l’entrada corresponent que, per cert, pots obtenir amb descompte si has volat amb Air Asia.

La visita als hivernacles va ser molt curiosa. Un d’ells imita la vegetació d’una selva en les seves diferents altituds. Un cop ets a dins, et trobes un gran monticle de no sé quants metres d'alçada, farcit de plantes. Puges a dalt de tot amb ascensor i vas baixant a peu. Anem veient plantes de tot tipus, de cop hi ha boira...

L’altre, recull plantes de diferents ecosistemes del planeta. Ben bé que t'hi pots estar una bona estona, passejant, mirant-te les plantes, i les decoracions artístiques temporals que hi afegeixen...

Tot plegat força espectacular dins d’aquelles cúpules de vidre que des de fora, depèn des d’on te les miris, semblen veles de vaixell. 

En un dels dos hivernacles, ja no recordo quin, al final de la visita, hi havia una exposició i una projecció audiovisual (xulíssima) que intentaven conscienciar els visitants sobre el canvi climàtic. La veritat és que tot plegat estava molt ben fet i girava entorn de quatre grans eixos: la pol·lució, la sobrexplotació de recursos, la ocupació dels espais naturals, les espècies invasives i l'extinció d'espècies d'éssers vius.

Un cop fora, i ja de nit, vam córrer cap al Supertree Groove, uns arbres artificials. Si heu vist la pel·licula d’avatar, o Peter Pan, o Star Wars, la que surten els ewoks... aquells arbres il·luminats semblaven ben bé, trets d’aquelles pel·lícules. Allà s’hi fa un espectacle de llums i música que ens va divertir força.

Supertree groove de dia. Es pot pujar a dalt i travessar la passarel·la, pagant una entrada diferent, que nosaltres, vam descartar...

Tot i el cansament, decidim tornar a creuar l’obertura de la badia a través del pont d’hèlix, i buscar algun lloc per sopar. Acabem sopant en una altra food court. En aquest cas, però, molt coneguda per la gent, tant locals com visitants. Al costat de l’Esplanade, el lloc on es troba el que seria l’equivalent de l’Auditori, amb la diferència que al seu voltant hi ha una pila de coses a fer. En aquesta food court hi ha molta oferta de plats diversos, i les taules ben plenes... Decidim agafar el menjar i mirar de seure en algun altre lloc pel passeig de la badia, encara que sigui a terra... Fins que trobem un parell de forats per nosaltres. Degustant el nostre carrot cake (atenció, que no té res a veure amb el pastís de pastanaga tal com el coneixem a les nostres terres...). Se’ns apareix una parella de guiris en edat de recent jubiliació amb una gerra de cervesa a la mà. Semblava com si haguéssin trobat el que buscaven... “Are you bakpackers?” Primer no enteniem la pregunta i estavem una mica desconcertats... “Oh, yes, you are backpackers, this is for you” i va, i ens dóna la seva gerra de cervesa plena gairebé fins dalt, i marxen! Vam interpretar aquell gest com una bona obra... Ells ja devien haver sopat, no volien beure més, i van buscar les persones que més podrien agraïr aquell beure. Viatgers amb un pressupost limitat. Quin riure que ens va agafar! Crec que recordaré sempre aquella cervesa, i, siguin on siguin aquella parella de guiris, gràcies!

Els gardens by the bay des de l'altre costat (al peu del Marina Bay Sands)

Un trosset de la Badia

El pont d`hèlix

Un altre trosset de badia. Aquí veiem, de nou, el gran Marina Bay Sands, i el museu de la tècnica (l'ou trencat).

Cervesa gratis!

Només a Marina Bay hi ha molts llocs per veure i visitar. El simple passeig n’és un. Però, a més, hi trobem el museu de la tècnica (sembla un ou esquerdat), l’Esplanade, els jardins... I, a més, instal·lacions temporals de tot tipus.

El segon dia a Singapur el vam planificar durant l’esmorzar. Havíem llegit que solia haver-hi concerts gratuïts en diferents espais de la ciutat. Així que vam fer una cerca, vam veure que justament aquell cap de setmana a l’Esplanade hi havia una pila d’activitats. L’esplanade és un complex cultural que conté diferents auditoris, sales de concert, i espais al seu exterior, que dónen a la Badia. Un cap de setmana al mes organitzen diferents concerts, la majoria gratuïts. Aquell cap de setmana era temàtic, i girava entorn dels anys 60-70. Així, vam poder gaudir d’un concert d’una banda d’una universitat a la sala principal del centre. L’edifici de l’Esplanade té una arquitectura molt curiosa. Imita, de manera molt encertada, un “durian”. El durian és la fruita nacional del país. Molt típica també a Malàisia i Indonèsia, i semblant a una altra fruita més popular a la península indoxina, que es el Jackfruit. El durian, és una mica més gros que el jackruit. És una fruita molt grossa, una mica més gran que un meló, que té una pell plena de punxes. La seva particularitat més memorable, però, és que fa molta pudor. Algú va dir que feia una mena d’olor de ceba dolça, i trobo que va ser força encertat. De fet, en tots els espais públics, metros, així com als aeroports, està vetada l’entrada amb aquesta fruita.

El gran Durian que fa d'auditori. A dins hi ha diverses sales de concert.

Com que el concert era a la tarda, ens vam proposar d’anar a visitar l’Indian Heritage. Era molt a prop del nostre hotel que, justament es trobava al barri de Little India. Un museu sobre la cultura i la població d’orígen Indi a Singapur. Aquest museu, junt amb altres (com el peranakan, cultures asiàtiques i altres) formen part com a conjunt del museu nacional. La visita de tots ells permet als visitants fer-se una idea de la configuració històrica i cultural de Singapur. La visita a l’Indian Heritage va servir per fer-nos una idea de la contribució del poble indi al desenvolupament i creixement del país. Com sempre ens passa, ens vam entretenir molt al museu, així que aviat va ser hora de dinar i, després ja tocava anar de concert!

Vam arribar ben justos a l'hora d'inici del concert. L'auditori, estava ple de famílies que havien vingut a gaudir d'una bona estona. Em vaig fixar que la majoria de gent, per no dir tothom, que hi havia al nostre voltant tenia trets més aviat xinesos. Em va cridar l'atenció no veure malais ni indis. Aviam, d'una banda, la població d'origen xinesa és la més nombrosa, així que proporcionalment tenia una resposta. Però em vaig preguntar si la suposada interacció entre les diferents cultures que configuren el país (veure capítol 21, primera part), és real, o purament funcional i cordial...

Un cop haver passat una bona estona durant el concert de la banda, en el que van tocar temes mítics del pop dels anys 60 i 70, al hall de l’edifici tot just començava un altre concert molt curiós. Un grup d’ukeleles format principalment per persones jubilades. Tots ells vestits amb camises florides i collarets de flors, i cantant, també, els temes de la seva joventut. La majoria eren temes coneguts per nosaltres, hits de pop i rock anglesos i americans. Cal dir que la influència anglosaxona, tot i que els britànics van marxar a finals dels anys 50, s'ha mantingut molt a Singapur. Més que a Malàisia. De fet, l’anglès és l’idioma oficial d’aquest petit estat. Vam quedar-nos una estona entretenint-nos amb aquells avis joves i vam tornar a sortir a passejar per la badia.

De concert!

 Des de l'interior de l'auditori

Els artistes de l'ukelele

La caminada ens va portar cap a la National Gallery, però només de veure-la vam descartar automàticament de visitar-la. És enorme! Feia una tarda molt maca i no volíem tornar a tancar-nos durant hores! Així que vam anar caminant per la zona, passejant, i vam anar a parar davant de l’antic parlament que ara és un equipament que es fa servir per activitats principalment culturals. Aquell cap de setmana hi havia una mena de festival d’editorials, en el que tant hi trobaves estands de diferents editors, amb un programa molt complet d’activitats a les que calia estar-hi inscrit. El fet és que vam poder entrar a l’edifici i donar una volta per les sales, algunes amb exposicions. Als passadissos hi ha alguna informació sobre l’edifici i, de nou, sobre la història de la construcció de l’estat.

Vam seguir passejant d’un lloc a l’altre, fins que ens vam trobar davant del museu de les civilitzacions asiàtiques, que ens hagués agradat molt visitar, però ja era tard.

 No vam poder visitar el museu, però ens vam entretenir una mica al parc de fora...

La veritat és que haguéssim pogut visitar més coses si haguéssim estat més matiners, més rigorosos amb l’horari, i més organitzats. Però ja feia dos mesos que viatjàvem i havíem adquirit aquest hàbit de prendre’ns-ho amb calma. Mentalment havíem arribat a la conclusió que, mai tindríem temps de fer-ho tot, així que més valia anar-hi tranquils i gaudir de cada cosa que féssim.

En el cas de Singapur, evidentment, ens sap greu haver-nos perdut coses, però a la vegada, el temps passat en aquella jungla de gratacels, edificis colonials, shophouses va ser genial. Mirar el mapa, veure què tenim a la vora, passejar, agafar el metro cap aquí, i ara cap allà...

Metro que, per cert, és ultra modern. El contrast amb el que ja havíem vist i els que ens quedava per veure era enorme. Amb Singapur coneixíem la part més desenvolupada de sudest asiàtic (i d'Àsia), respecte la resta de llocs on vam estar.

En algun lloc de la badia...

Per cert, a Singapur hi ha una pila de normes estrictes a tenir en compte! Creuar el carrer en els passos de zebra, no seure a terra en llocs públics, no es pot menjar xiclet!!!