Capítol 9. Trekking de Kalaw a Inle

El dia 29 de gener a la tarda un trajecte de dues hores en bus (que finalment van ser tres) ens portava cap a Kalaw, una petita localitat propera a Inle. Kalaw és un destí típic per fer un trekkings, sobretot el que et porta al llac d'Inle.

El més corrent hagués estat anar a Kalaw directament des de Hsipaw (capítol 7), enlloc de fer el que vam fer, que va ser anar a Inle (capítol 8) abans de Kalaw. Però els horaris de bus que ens portaven de Hsipaw a Kalaw no ens fèien gens el pes, així que vam invertir l'ordre (encara que sabiem que el trekking acabava a Inle).

Així que el dia 30 de gener vam posar-nos en marxa en aquest trèkking de tres dies per arribar, de nou, a Inle tot estrenant el mes de febrer.

Si el trèkking de Hsipaw ens va fer viure entre boscos i jungla, aquest altre ens va fer descobrir paisatges diversos, cultius desconeguts i pobles.

Vam triar una de les moltes empreses que ofereixen trèkkings de Kalaw a Inle partint de la recomanació que ens van fer uns companys (confirmant via Tripadvisor) del primer trèkking i la veritat és que no ens vam equivocar.

El primer gran punt d'aquells tres dies va ser el nostre guia. Zol (escrit a la catalana, clar). Durant els tres dies es va fer càrrec de donar-nos a conèixer el seu país a través del que anàvem veient o ens anàvem trobant. Així, ens va parlar tant d'agricultura, o de budisme, com de política. De les tradicions a ciutat, i les dels pobles. El problema amb els rohingyas, i els conflictes en els estats del nord. En aquell moment encaràvem la recta final del nostre pas per Myanmar i les seves explicacions van ser de gran ajuda per contrastar, confirmar, o mirar d'entendre (si és que es poden entendre) algunes situacions.

L'altre punt que va donar valor al trèkking, de nou, va ser el grup. Tornàvem a ser gent de diferents racons del món, uns en viatges llargs, altres de vacances, i d'edats diferents, la més jove tot just tenia 18 anys, i el més gran "more than 40", tal com ens va dir... Gent de França, Alemanya, Argentina, Corea i Myanmar si comptem el nostre guia. Com ja vaig dir en l'article del trèkking de Hsipaw, no només aprens sobre el lloc que estàs visitant, sinó que conèixes altres realitats. Crec que és un autèntic luxe poder disposar per uns dies, o fins i tot unes hores, de persones d'arreu del món que et fan veure més enllà de la teva realitat. Parlar, parlar i parlar. Explicar i escoltar. Conèixer realitats desconegudes, o tenir la oportunitat de sentir de la veu de ciutadans del món sobre el que passa als seus països. Caminant, gaudint d'un àpat suculent, prenent un tè quan fèiem parada en algun poble (a totes les tauletes dels bars hi ha un termo i tassetes perquè et puguis servir gratuïtament) o al voltant d'un foc... Les estones per compartir eren moltes!

Estàvem a Myanmar, coneixent la seva realitat, el preu que paga el poble per un hermetisme i un règim militar que ningú recolza, mentre parlàvem dels nostres presos polítics o escoltàvem els fets que han passat al voltant de la "desaparició" de Santiago Maldonado a Argentina. Un trosset de món en un grup d'onze persones.

Un tercer punt del trèkking va ser la ruta.

En aquest cas no es tractava de res complicat, però sí llarg. Cada dia caminàvem, més o menys, 20km. Vam començar creuant Kalaw, per ficar-nos en un bosc. De nou, pins! Allà va ser quan el Zol ens va dir que els pins no són autòctons, i que van ser portats pels anglesos. Un llac i amunt que fa pujada! Un cop a dalt, se'ns obria una vall àmplia, verda, amb trossos de bosc per aquí, o camps d'arròs per allà, arbres fruiters. Un temple al capdamunt d'un cim, per variar... Camins més estrets, o més amples quan arribàvem a un poble. Momestirs, escoles, (habitualment cada poble en té un de cada), temples enmig del bosc... Extensions enormes de camps de xili, cultiu de tè, algun bananer, búfals d'aigua (si en un poble en veus un vol dir que hi ténen camps d'arròs)... A estones semblava Collserola, i a altres podia semblar la Toscana. La sensació era que el païsatge tenia alguna cosa familiar. Com si no fos nou, però sense haver-ho vist mai abans... Una terra fèrtil, rica, amb moltes possibilitats que permetrien progressar el país i, per sobre de tot, la seva gent.

I, finalment, el menjar. Vam provar uns quants plats típics, boníssims, suculents... A les hores de sopar l'àpat ens el preparava la família que ens acollia. En els pobles de la zona per on passen trèkkings hi ha diferents famílies que tenen una casa prou gran, o fins i tot dues cases, per acollir la gent que fa el trèkking. L'empresa amb qui anàvem treballa directament amb les comunitats, donant així uns ingressos de més per a les famílies amb qui treballen.

Per cert! A mig sopar de la segona nit ens van venir a avisar que hi havia eclipse de lluna! Així que no ens ho vam voler perdre. Als pobles hi havia festa per aquest fet. No hi va haver classe a l'escola, i es preparaven una mena de fogueres. Per contra, no vam veure què es va fer al poble on vam dormir nosaltres.

Caminant, caminant, van passar els tres dies, i passant entre dues turons vam començar a veure el llac a la llunyania. Ens acostàvem al nostre destí. El dinar va marcar el comiat amb en Zol, que ens va deixar agafar unes barques que ens portarien cap a Nyaung Shwe. Allà ens vam acomiadar de la resta. Cadascú va anar a buscar el seu hotel, i nosaltres esperar el bus que ens portaria a Bago, l'únic lloc on vam tenir una petita experiència desagradable... Però això ja és cosa del proper capítol...

Aquest gran arbre em va portar a la meva infantesa. Teníem un petit conte de cartró que explicava la vida dels habitants d'un gran arbre com aquest, ratolins, mussols, ocellets, al llarg de les estacions de l'any...