Capítol 21. Singapur (primera part)

He dividit el capítol de Singapur en dues parts ja que m'he adonat que era un text molt llarg. Això ha passat, no perquè féssim moltes coses, sinó perquè m'he entretingut a explicar una mica la història d'aquest petit (minúscul) país al sud de la Malàisia peninsular, ja que ens va semblar molt curiosa.

Vam arribar a Singapur després d’un llarg dia de viatge, agafant dos autobusos, des deTanah Rata, a la regió de Cameron Higlands fent "escala" a Kuala Lumpur.

En tractar-se d’un pas de frontera, havíem de passar un control de passaports per entrar al país. En un punt determinat vam baixar de l’autocar, a més d’agafar l’equipatge, passàvem el control (equipat amb un bol caramelets), i anàvem a buscar el nostre autocar més endavant. Tot això procurant ser àgils (és a dir: amb una certa pressa) ja que, segons la informació de la companyia d’autocars, el vehicle s’esperava 20 min i, passada aquesta estona, marxava. De fet, quan vam tornar a pujar-hi, només quedàvem quatre persones. Possiblement, des d’aquest punt fronterer hi havia transport públic cap a altres punts d’aquest país minúscul.

El  nostre autocar ens va deixar no gaire lluny d’on haviem agafat l’hotel. Així que tot xino xano ens hi vam arribar (lluny ens quedaven aquelles odisses de les estacions d'autobús).

Més que un hotel, estàvem en un alberg de dormitoris. Dies abans d’anar cap a Singapur ja vam mirar quines opcions d’allotjament teníem i vam comprovar que dormir en aquella ciutat era força car (i mira que l'any nou xinès ja arribava al seu final). En altres punts del viatge, el preu per dues lliteres en un alberg era força similar a una habitació doble en un hotelet senzill, de manera que la majoria de les vegades apostàvem per la segona opció. No era el cas de Singapur, i més encara tenint en compte que el preu per nit que acabaríem pagant pujava la mitja del que solíem gastar en allotjament en altres països. Si bé és cert que vam buscar un lloc que, com a mínim, tingués una mitjana alta de bones valoracions.

Estàvem allotjats a la zona de Little India, amb dues parades de metro ben a prop, i uns quants llocs per menjar a la vora. La primera impressió que vaig tenir de la ciutat era que, després de Kuala Lumpur, no sabia si tindria gaires sorpreses... I anava ben equivocada!

Un sopar en un hindú a la vora de l’alberg, un bon descans al nostre dormitori, i ja teníem aquí un nou dia. En aquell hostel, com en alguns altres de Malàisia, ens vam trobar que, tot i que la reserva no indicava que s’inclogués esmorzar, oferien pa de motlle, melmelada i te o cafè per als hostes. Cosa que realment vam agrair veient els preus de la ciutat. Al nostre costat sentim dos nois amb accent argentí discutint sobre Leo Messi, un d’ells molt crític i l’altre defensant-lo. El Rubèn va trigar poc a ficar-se a la conversa. Els dos nois, germans, estaven passant uns dies a Singapur amb el seu pare, jubilat. Tots tres dormint d’hostel. La conversa porta d’un tema a l’altre. De futbol, als presos polítics, a la situació actual a l’Argentina... 

Ben bé que quan viatges no només aprens coses del lloc on vas, també del de la gent que et vas trobant. D’Argentina ja n’haviem estat parlant amb una parella que vam conèixer al trèkking de Kalaw a Inle, a Myanmar. Aquesta nova conversa ens va confirmar el que ens explicaven els nostres amics (o, en tot cas, en tenien la mateixa opinió). Argentina va tenir no fa gaire un canvi de govern que no només està afavorint les classes adinerades, sinó que està retirant de forma aplastant les oportunitats a la classe mitjana, que havia crescut molt en els darrers anys, així com les famílies més desfavorides. Des de la rebaixa d’impostos que només afecten a la part més acomodada de la societat, a greus accions contra la llibertat d’expressió, el fet que molta gent està marxant degut a la reducció d'oportunitats, o el cas de la desaparició de Santiago Maldonado, son alguns dels temes que vam estar parlant, mentre ells ens van preguntar sobre la situació a Cataluny i dels presos polítics. És fantàstic poder explicar-se i sentir-se escoltat, i, ni que sigui una mica, comprès.

Al mateix temps, conèixer altres realitats (no només les dels llocs on viatjàvem, sinó també les d’altres viatgers), et fa, en primer lloc, descobrir situacions que desconeixies, per, seguidament, trencar amb idees preestablertes, i, finalment, poder fer analogies, comparacions, que et permeten tenir una mirada molt més àmplia del que passa al món i a casa. Però, tenir aquestes converses de descobriment d’uns i altres també té un punt descoratjador. Ja que confirmes que els valors democràtics (allà on n'hi havia) estan en perill. En greu perill. De la mateixa manera que les llibertats... i em pregunto on anirem a parar. 

La veueta de la meva consciència,, em recorda ben fluixet i tímida que qualsevol petit gest individual o en grup serveix per “deixar el món millor de com l’hem trobat” (una frase que ens servia gairebé de lema a la època en què els meus amics i jo feiem de caps al cau).  Però és molt descoratjador adonar-te que fan falta milions de petits gestos que, sovint, acaben esmicolats pel poder. Tot i així, no hem de perdre la fe en la humanitat.

Després de demanar alguns consells per visitar la ciutat, ens vam posar en marxa. Primer destí, el museu nacional. Era la primera vegada durant el viatge que triàvem anar al museu nacional del lloc i estava obert! Tan a Vientiane, a Laos, com a Georgetown, Malàisia, vam voler visitar-los i estaven tancats. Va ser un encert tancar-nos en aquell museu. En primer lloc perquè quan hi arribàvem  començava a ploure (i tota l’estona que hi vam ser va caure un xàfec important). En segon lloc, i més important, perquè vam aprendre moltes coses sobre la història i l’actualitat de Singapur, i, de rebot, sobre Malàisia, ja que la història d’un país va lligada amb l’altre.

En algun dels nostres primers dies a Malàisia vam llegir en algun lloc que Singapur va ser expulsada de la federació Malaia. Sant Google, per manifestació a través de la Wikipedia ens ho confirmava, però necessitàvem una mica més d’informació i el museu ens la donava.

Cal tenir en compte, però, que la versió que t’explica el museu nacional de Singapur, és, evidentment, nacional de Singapur. I que ens aniria bé tenir-ne una versió més àmplia i objectiva.

Perquè ens situem, Singapur és una illa situada al sud de la península malaia, i a l’extrem sudest del que se’n diu l’estret de Malacca. Aquest estret era un punt de pas important en les rutes comercials que comunicaven l’Àsia amb el pròxim orient. No és casualitat, doncs, que en aquest estret s’hi establissin els ports de Georgetown, Malacca (a Malàisia) i Singapur i que, per tant, aquestes tres ciutats tinguin històries similars pel que fa a demografia. En el cas concret de Singapur, sir Thomas Stamford Raffles hi va establir una de les bases estratègiques de l’Imperi Britànic, creant-hi un port. Xinesos de diferents regions van arribar-hi per trobar noves oportunitats, i, alguns d’ells esdevenir grans empresaris (com ja vam explicar al capítol de Georgetown), i, en el cas dels que van formar famílies amb noies autòctones, es va donar orígen a la cultura peranakan. La zona, disputada entre les companyies orientals (o de les indies) angleses i holandeses  va acabar finalment en mans dels primers, esdevenint així una colònia anglesa. Aquest fet va comportar que arribéssin cap allà altres habitants de l’imperi britànic, com van ser els Indis, ja fóssin treballadors del govern, personal de servei dels alts funcionaris anglesos, o, fins i tot, presos portats de tots racons de l’imperi per construïr-hi edificis oficials. D’aquesta manera van quedar establertes les quatre cultures principals que van configurar i desenvolupar aquelles tres ciutats. I, en el cas que ens ocupa, Singapur.

La segona guerra mundial va portar a una ocupació japonesa a tot el sudest asiàtic. Una ocupació curta, però molt cruel, pel que expliquen. No va durar més de tres anys. Però la persecució de comunistes de tots orígens va ser molt dura. Un cop van marxar els japonesos, o se’ls va fer fora, o van plegar veles (depèn de qui i com t’ho expliqui), els anglesos van tornar, però per poc temps. 

L’any 1957 van concedir la independència al que en deien Malaya, així com les zones de Borneu i Singapur. En la configuració del nou estat, es va crear la Federació Malaya. I es va donar la oportunitat a Singapur de decidir per referèndum si volia formar-hi part o no.

El resultat del referèndum, l'any 63,  va ser un sí aplastant. Però, dos anys després, se la feia fora de la federació. I aquí ve un altre punt que segur que té diferents explicacions en funció de qui et dóni el missatge.

Segons la versió que t’expliquen al museu nacional, Singapur apostava per una federació Malaia multicultural en la que cap grup ètnic tingués més privilegis que els altres, mentre que el govern de la federació, a través del partit que l’ostentava, apostava per una preferència de la població malaia per sobre de les altres. Cal aclarir que, curiosament, a singapur, la població principal i més nombrosa amb diferència és la d’orígen xinès, a diferència de Malàisia, que el gran gruix de la seva població és d’orígen malai. Una altra explicació que es dóna és que, en un primer moment es va apostar perquè els partits singapuresos no tinguéssin opció a participar en eleccions nacionals malaies. Això va canviar en un cert moment, de manera que el principal partit de Singapur semblava que començava a agafar forces a la resta de la federació. La qüestió és que hi va haver certes tensions, tan a Singapur com a Kuala Lumpur, amb alguns aldarulls inclosos. Fins que es va “acordar” expulsar Singapur de la federació Malaia.

Al museu nacional, es pot veure un vídeo, en el que el president de Singapur, Lee Kuan Yew, considerat també el pare de la pàtria, junt amb altres homes de govern, dónen explicacions a través d’un grup de periodistes, dirigides a la població. N’he trobat aquesta versió reduïda, que val la pena de veure. La posada en escena, l’afloració de les emocions, la insistència en el fet multicultural...

En tot cas, aquesta història ens va semblar molt interessant. D’entrada perquè l’expulsió, amb tot el que està passant a Catalunya, és una via que desconeixíem... fèiem broma... "si ens expulséssin seria més ràpid". Però bé, ja sabem que les circumstàncies són incomparables.

Un cop explulsats, Singapur es trobava en una situació econòmica molt complicada, però que va arribar a superar esdevenint un dels països capdavanters no només de l’Àsia sinó del món.

S’ha de dir que, es tracta d’un país que s’ha construït amb mà de ferro, amb normes molt molt estrictes, i amb un control social molt important i un desenvolupament industrial molt ràpid.

Un dels principals problemes que es van trobar era la creixent població, el poc espai, i la manca d’habitatge. Recordem que és una illa que té una dimensió de poc més de 700km2 (poc més gran que Menorca). Així, es van començar a aplicar mesures per controlar la natalitat, recomanant reduïr el nombre de fills/es per família i procurant tenir-los de forma espaiada en el temps. D’altra banda, es van començar a construïr habitatges socials per a les famílies singapurenyes. En un primer moment de lloguer, però al cap dels anys, i amb la millora econòmica, moltes d’aquestes famílies van poder comprar els seus apartaments.

La distribució d’aquests apartaments, es fa d’acord amb la proporció de la població principal (xinesos, malais i indis), i a parelles que tinguin fills. Per tant, queden exclosos els “nous” ciutadans del país. Comptant que la homosexualitat està perseguida, no cal dir que les parelles gais i lesbianes no tenen cap mena d’opció a aquest tipus d’habitatge. Per tant, ens trobem que a l’actualitat, Singapur, té habitants de primera i de segona...

Trenca molt amb  l'explicació que dónen sobre la seva expulsió, no? (Si no heu clicat al vídeo recomano ara que el veieu i us fixeu amb la contradicció).

A la segona part de Singapur explicaré algunes de les coses que vam poder veure, degustar i gaudir!