Capítol 19. Georgetown. Cruïlla de cultures, art urbà i bon menjar.

Els nostres dies de descans a Pulau Kapas es van acabar i la nostra ruta seguia cap a la ciutat de Georgetown, a l’illa de Penang, que queda al nord oest de la part peninsular de Malàisia, formant part de l’estret de Malaca, i relativament a prop de la frontera amb Tailàndia. Aquests detalls són importants donat que es tracta d’un enclavament bastant estratègic a nivell comercial. I, allà on hi ha un port, hi ha un creuament de cultures. Georgetown no n’és cap excecpció. Aquest creuament de cultures, tot i que seria més convenient dir “coexistència” enlloc de “creuament”, ens ofereix una ciutat amb una pila de racons per explorar amb orígens culturals ben diversos.

L’oficina de turisme organitza una visita guiada gratuïta dos dies a la setmana. I justament, el nostre primer matí a la ciutat era un d’aquells dies. Així que no ens ho vam pensar gens i cap allà que hi vam anar. Vam haver de córrer una mica per no perdre’ns-la!Durant la visita, el nostre guia, un home molt simpàtic que feia moltes bromes, ens va anar situant principalment a través dels llocs de culte de la ciutat. Els interessos en aquell enclavament eren importants, així, portuguesos, anglesos, holandesos i xinesos van ser els principals comerciants. Cal afegir els propis malais, i, finalment, els indis. Aquests últims hi van arribar més aviat com a treballadors o personal de servei de la corona anglesa, o bé com a presos destinats a construïr-hi infraestructures. De fet, aquest “patró” es repeteix en altres punts comercials de Malàisia, així com Singapur.

Cada comunitat va anar construint els seus llocs de culte, esglésies catòliques, anglicanes, protestants, temples budistes, hinduïstes i mesquites, en els seus barris. El guia ens va fer un comentari: “aquí ens agrada molt el nostre passat colonial, a Kuala Lumpur no, però aquí ens encanta”. No vam saber si es referia a un tret identitari de la gent de Penang, o més aviat al fet que aquesta diversitat ha fet la ciutat tal com és ara i, per tant, un atractiu turístic que dóna feina a moltíssima gent. En tot cas, la història fa de Georgetown i la illa que la conté un lloc diferent. Aquesta diversitat cultural, reflexada en l’arquitectura (entre altres coses), va fer que l’UNESCO declarés la ciutat patrimoni mundial de la humanitat.

Actualment, es mantenen principalment tres de les primeres comunitats: els malais, els xinesos i els indis. I els Peranakan.

La hisròria dels Peranakan és interessant i curiosa. Per explicar-ho breument, els Peranakan són descendents de xinesos casats amb malaies. El guia que vam tenir a la Mansió Peranakan ens va fer notar una curiositat: fa dos-cents anys, en aquella regió no era un problema que hi hagués mixtes a nivell religiós, cosa que ara és més complicada. En general, famílies benestants, comerciants xinesos que s’havien fet rics amb els seus negocis, que es casàven amb una dona malaia (o més d'una). Els homes se’ls anomena Baba i les dones se les anomenen Nyonya. D’aquesta barreja es va crear una cultura Peranakan pròpia, que ha deixat rastre en aspectes com la gastronomia i l’artesania, així com l’arquitectura. Per exemple, en aquest darrer cas, les mansions dels Peranakan combinen aspectes arquitectònics propis de la xina basats en el feng shui, amb trets decoratius importats d’occident, i adaptats a la climatologia pròpia del lloc.

Actualment, hi ha molts descendents Peranakan a Georgetown, Malaca, i Singapur principalment. Aquests descendents són ben conscients dels seus orígens i la seva pròpia cultura, que, de passada direm que té tots els ingredients del patriarcat: si un home, Baba, es casa amb una noia de qualsevol orígen, els seus fills seran considerats Peranakan. Per contra, una noia, Nyonya, ha de casar-se amb un Baba perquè els seus fills puguin ser considerats Peranakan. L’homosexualitat a Malàisia està prohibida, així que crec que encara no s’han arribat a plantejar altres opcions de successió fora del binomi home-dona...

Encara que l’orígen dels Peranakan es dóna per la interacció de dues cultures, no es pot dir que Georgetown fos una ciutat intercultural. De fet, ens van explicar que entre les persones de diferents religions ni es barrejaven ni es barallaven. Vivien uns a part dels altres. Això ho hauríem de contrastar, ja que ja sabem que arreu hi ha, hi ha hagut i hi haurà disputes per motius religiosos. Però segons el nostre guia de la ruta del primer dia, es podria dir que a Geogetown, les diferents cultures vivien “juntas, pero no revueltas”. Tot i que sí que ens va explicar que entre hiduïstes i budistes, quan no en tenen prou amb els seus “déus”, se’n van a pregar als dels altres, per tenir més possibilitats... (ja he dit que el nostre guia era allò que en diem un “catxondo”). En tot cas, aquesta diversitat cultural, ha deixat una pila de racons per visitar. D’entrada, els llocs de culte, esglésies, temples budistes, taoistes, etc diversos, originats pels diferents clans xinesos, així com els peranakan. Cada clan tenia i té el seu propi temple. Els clans de llavors es mantenen avui en dia. La mesquita més antiga, que, igual que a Kuala Lumpur ens vam quedar sense poder visitar perquè quan hi vam voler anar era hora de pregària (mira que hi vam passar vegades al davant... això ens passa per deixar-ho per a l’últim dia...).

Un altre punt curiós de la ciutat són els Clan Jetties. Si heu llegit el capítol anterior heu vist que el Jety és el moll. Doncs a Georgetown es van construïr alguns barris flotants en el moll en un moment que Georgetown estava en ple creixement. Alguns clans xinesos es van instal·lar en casses flotants al moll. Alguns d’aquests barris encara es mantenen i es poden visitar gratuïtament, amb un horari d’accés per als visitants. Els seus habitants són descendents de la mateixa família del clan original. El jetty que vam visitar tenia dues branques. D’entrada vam anar cap a la branca en la que vam veure que no hi havia gaires visitants. Era molt curiós passejar per les plataformes sobre l’aigua que permetien als veïns anar d’una casa a l’altra. Però al mateix temps feia una mica de cosa, ja que ens semblava com si ens estiguéssim ficant a casa de la gent. En realitat era com un carreró ben estret, així que podíem veure molt fàcilment l’interior de les cases. Després, ens vam dirigir a la branca més transitada, però menys interessant, en realitat. Sembla que fins i tot els jettis de Georgetown són víctimes de la gentrificació. En aquella altra branca, abundaven les botigues de records, snaks, i tot de productes per als visitants, i es perdia l’essència del barri. Segurament exagero parlant de gentrificació, ja que deuen ser els mateixos veïns del jetty que han decidit treure profit del fet de rebre visitants cada dia, posant una botigueta a la porta de casa seva, però, en tot cas, el resultat és el mateix: l’essència que fa especial aquell lloc i que atrau els visitants s’acaba perdent. El que acabarà passant amb els barris de Barcelona si els preus de l’habitatge segueixen pujant i pujant (gràcies, en molt bona part, al turisme). Tenim una ciutat entranyable que enamora, per la gent, l’ambient, els mercats, el sol, les platges, els barris... la vida que hi ha. Però la gent que vol accedir a un habitatge a Barcelona no se’l pot permetre ja que els preus son prohibitius. Si un lloc es buida de la seva gent... què en queda? Cafeteries cuquis? Botigues de roba que trobes a totes les grans ciutats del món? Crec que encara hi som a temps, però si no s’hi posa fre, en pocs anys Barcelona haurà perdut el que la fa “hechizera”.

Bé, per sort, aquell jetti, almenys, encara mantenia els seus habitants, i una meitat autèntica i tranquil·la. S’hauria de veure d’aquí a uns anys què en queda de tot plegat.

Una altra curiositat de Georgetown és el seu art urbà enmig de la tradicional arquitectura de la ciutat. No tinc clar què va abans, però, principalment hi ha dues atraccions que es troben a la part antiga de la ciutat. D’una banda hi ha els graffittis, o murals de diferents artistes, estils, mides... De l’altra, fa uns anys, per celebrar la declaració de patrimoni Unesco, la ciutat va encarregar a un artista local una sèrie de vinyetes tipu còmic, de ferro forjat que representen escenes diverses que, en clau d’humor, expliquen la història, tradicions i costums locals. Tot plegat fa de la ciutat un autèntic museu a l'aire lliure i un referent pel que fa a art urbà. Tant els graffttis més destacats com les vinyetes queden recollides en un mapa gratuït que es pot recollir a l’oficina de turisme. De fet, en aquesta oficina es poden recollir diferents mapes gratuïts per temes (llocs de culte, art urbà, cuina, cultura peranakan...).

Els nostres dies a Geogetown es van basar en caminar molt, moure’ns tranquil·lament per la ciutat, visitar allò que el temps que teníem ens permetés de veure, sense estressar-nos si no ho vèiem tot, i gaudint del que visitàvem. Passejar pels seus carrers, menjar especialitats de tot tipus i orígens (tal qual és la ciutat). Crec que Georgetown és el lloc on vam provar més varietat de plats i especialitats. Cada dia una cosa nova. Plats hindús (xapati, roti, pollastre masala... ) xinesos de diferents regions (fideus en totes les variants, sopes, dumplings, mandonguilles de tots gustos, i pastissets d'arròs farcits de carn) malais (el nasi goreng, un postre fet amb una mena de massa de neula farcida de cacahuet i no se quantes coses dolces més i altres plats que ja no en recordo el nom)... Tot de delícies. Només d'escriure-ho se'm fa la boca aigua.

Moure’s dins de Georgetown és molt fàcil. Hi ha una línia cicular de bus gratuïta (el CAT) que fa la volta a la part antiga de la ciutat. A més, per a alguns llocs que queden fora de la ciutat, o del seu centre, també és fàcil desplaçar-se en bus de línia. Portàvem poc més d’una setmana a Malàisia i confirmàvem allò que ja ens havien avisat: el nivell de desenvolupament del país supera de molt, el que havíem vist fins llavors del sud est asiàtic.

Però els nostres dies a Penang no es van limitar només a la ciutat de Gergetown. Vam poder anar a veure el parc nacional de Penang (on coneixeríem la Maria i el Manu, però ja us en parlaré al proper capítol) i que s’hi arriba molt fàcilment en transport públic, així com el temple de Kek Lok Sii els seus jardins, el temple budista més gran de Malàisia. Si haguéssim tingut més temps ens haguéssim pogut dedicar a explorar més racons de l’illa, i fins i tot de la mateixa ciutat de Georgetown, ja que la part antiga és només una petita part de la ciutat.

Passejar per Georgetown et fa estar ben alerta. A qualsevol racó et pots trobar petites obres d'art.

I llocs de culte ben diversos...

Passejant pel Clan Jetty

El nostre "hotel" a Georgetown, es mereix un petit capítol a part. De casa de família tailandesa benestant, a prostíbul i fumader d'opi, passant per supermercat, museu i el que és ara, un petit hotel curiós, farcit de mobles i objectes antics, fotorafies, i grafitis al seu interior.

Visitant la Blue Mansion, una casa Peranakan.

El pati interior, dissenyat sota "lleis" del feng shui per afavorir la creació de corrents d'aire i la recollida d'aigua.

La presència xinesa a la ciutat és ben evident

La part antiga es caracteritza per les cases tipu "shophouse", amb local al baix i vivenda als pisos superiors, a més d'un porxo que fa de vorera coberta (d'agraïr quan t'agafa la pluja).

Més art, aprofitant els racons... Aquest ens va semblar molt ben trobat.

El transport públic "tradicional" ara és més aviat una atracció turística més.

L'interior del nostre hotel.

Els fanalets ens diuen que les celebracions de l'any nou xinès encara duraven.

El carrer dels Armenis.

Més vinyetes.

La Blue Mansion

I més cases de Georgetown

Una de les nostres expedicions, anar a trobar "El petit prícep" en la llengua (o una de les llengües) del país per a la col·lecció de la meva mare. És divertit fer la cerca. T'obliga a estar alerta, a buscar llibreries, remenar altres coses... Cal dir que no hem tingut èxit a tots els països... Però a Malàisia, no ens va costar gens, com podeu veure!

Fent camí pel parc nacional de Penang

Un Barça-Atlético de Madrid que es va fer a una bona hora per nosaltres... Va costar trobar un bar que el féssin, però ho vam acnseguir!

Com que el futbol no m'interessava gaire, em vaig dedicar a la meva llibreta... Atenció al detall de la làmpada. La propietària del bar estava preocupada perquè tenia poca llum. Al cap de pocs minuts va i em plantifica aquesta solució a la taula.

I... com ja vaig dir al capítol de Kuala Lupur, encara estàvem en estació de pluges... Durant el partit va caure un bon xàfec... i les clavegueres d'alguns carrers no ho van poder "gestionar"

No vam tenir més opció que remullar els nostres peus.

De visita al temple de Kek Lok Si

De nou, una mansió Peranakan.

Temple hinduïsta

Tot i que no vam poder visitar l'interior de la mesquita, sí que vam poder fer una volta pels jardins i voltants. Aquí la font de les ablucions dels homes.