Capítol 15. Vang Vieng
Imagineu un poble (d'aquells molt molt guiris-no posarem noms) de la Costa Brava al mes de juliol. Ens l'imaginem farcit d'anglesos, alemanys i algún holandès, a més de moltes altres nacionalitats. Doncs ara canviem el suposat poble de la Costa Brava, per un petit poble de Laos en el que l'aigua, en aquest cas d'un riu, enlloc d'anglesos, atrau en massa, principalment, a xinesos i coreans a més de moltes altres nacionalitats.
Això és Vang Vieng. Abans de decidir anar-hi o no, vam llegir molta informació en blocs de viatges per contrastar dades.
M'explico. Vang Vieng és conegut en part per la pràctica del Tubbing (o com s'escrigui). Es tracta de llançar-se riu avall amb un pneumàtic de camió. Sembla que tot va començar amb empresari del poble que va proposar un dia diferent als seus treballadors i se li va ocórrer fer-los llençar-se riu avall amb els pneumàtics. La idea va ser tan genial que la gent del poble i dels voltants va llançar-se (mai millor dit) a reproduïr l'experiència i d'aquí va passar a ser un atractiu turístic més.
La qüestió no queda aquí. Perquè s'assembli a un suposat poble massificat de la Costa Brava o Daurada (no li farem un lleig) falta afegir-hi una mica d'alcohol. La cosa és que, poc a poc, als costats del riu on la gent es llançava riu avall amb els pneumàtics, s'hi van anar instal·lant bars i més bars, oferint alcohol molt bé de preu, i altres substàncies... Així que, imagineu, un riu i una colla de borratxos (i/o drogats) llançant-se riu avall sobre un pneumàtic. La cosa no pot acabar gaire bé, no?
Doncs així va ser. Durant uns anys Vang Vieng va tenir aquesta fama (merescuda) de festa desenfrenada (per deixar-ho aquí). Però les desgràcies van fer que, poc a poc, els bars de la vora del riu anéssin tancant, i que aquesta "mala fama" quedi diluïda i com una cosa del passat.
Però ara, s'ha convertit en un dels destins preferits per Xinesos i Coreans (i més si, com nosaltres, enganxeu les vacances d'any nou xinès).
Els blocs que vam llegir deien el mateix que direm nosaltres. El poble en si no val massa la pena. Només són (som) turistes. Però al seu voltant hi ha tot de coves i llacunes que et fan meravellar-te del païsatge muntanyós de Laos.
I això que vam fer. Durant dos dies ens vam dedicar a voltar.
Un matí, per les coves que queden al nord de Vang Vieng. Resulta que una de les més famoses és la Water Cave. Una cova que té una llacuna al seu interior. Hi entres flotant sobre un pneumàtic, seguint una corda, frontal al cap, i anar fent, fins que acaba la corda i tornes. Això molt resumit. La veritat és que va ser molt divertit, però, com ja he dit, vindria a ser el mateix que la cua d'un telecadira de la Molina pel pont de la constitució (si hi ha neu), però en versió xinesa i per l'any nou lunar (o xinès). Però la gràcia no és aquesta cova, que també, sinó dues coves més que queden al costat i que resulta que vam visitar pràcticament sols. El preu de l'entrada és molt simbòlic, no pel cost, que també, sinó pel que en deuen fer, perquè en l'adequació de l'accés a la cova no s'ho gasten pas... Et lloguen una lot, si no la portes tu. I cap a dins.
La primera, amb una primera sala molt gran, estalactites, estalagmites... Una segona sala... Tan gran que a mi ja em va agafar una mica de coseta i vaig imposar una tornada a la llum, no fos cas que ens acabéssim perdent pels interiors de les muntanyes de Laos...
La segona, realment peculiar. Molt llarga, anavem seguint el "camí" fins que ens vam adonar que semblava que caminéssim per un riu sense aigua. El terra de la cova estava format totalment de còdols. La cosa feia pensar que en el seu moment sí que hi devia haver un riu subterrani en aquella cova!
Tot plegat ens va sorprendre molt positivament. Una sorpresa. Al mateix temps, pensava... Una cosa així no hauria d'estar tan exposada. És a dir, a que els visitants hi puguin fer i desfer sense cap mena de control. Recordo de petita anar a visitar les Coves d'Artà, a Mallorca, i que la guia ens expliqués que estava totalment prohibit tocar les estalactites i estalagmites, ja que cada gota d'aigua que cau d'una estalactita sobre una estalagmita compta, i molt. El temps mil·lenari que triguen a créixer unes o altres, gota a gota...
Per contra, ens trobàvem en unes coves que imagino que tenen un cert valor geològic, i que, tot i que pagues una entrada (ja he dit simbòlica), estan totalment exposades al vandalisme. Estalagmites escapçades, parets guixades... Hi ha altres coves que vam visitar l'endemà, que tenen un accés tan complicat, que et fa pensar si l'assegurança de viatges que tens contractada et serviria si mai et passés res...
Sent Laos un país més o menys referent en "Eco-Turisme" sorprèn que no hi hagi més control sobre aquest patrimoni natural.
Amb tot plegat, suposem que les diferents coves, en realitat, queden dins els terrenys de propietats privades que, simplement, deixen que hi accedeixis pagant una mica. Però això només són suposicions.
El segon dia ens vam dedicar més al sud. Hi ha una cova, de les més grans, que va servir d'amagatall durant les invasions xineses fa algun segle. Justament aquesta cova està una mica més acondicionada, però l'acció degradadora dels visitants també es notava.
També vam poder fer un bany a la Blue Lagoon número 3. Resulta que hi ha la Blue Lagoon original. Una llacuna d'un color blau turquesa, que és tan famosa, i en els dies festius que ens trobàvem, que vam descartar de visitar per no atabalar-nos de la munió de gent que hi devia haver. Per contra, vam saber que hi ha fins a cinc Blue Lagoons! Vam llegir un bloc que recomanava la tercera i allà que vam anar! Però, per l'hora que era, la llum ja no feia que fos tan "blue" i ens vam trobar que més aviat semblava una piscina. Però el bany es va agraïr!
Bé. Els nostres dies a Vang Vieng, van ser força peculiars, però els vam gaudir molt, la veritat.
Tot plegat ambientat entre els grans grups de xinesos i coreans que estaven "molt contents" tot el dia i a totes hores.
Fins i tot vam viure un fi de festa, amb un grup de saxofonistes amateurs que s'havien portat els instruments des de Corea expressament per fer un "concertillo" de hits coreans en ple carrer.
Tot plegat molt divertit!
Això és Vang Vieng. Abans de decidir anar-hi o no, vam llegir molta informació en blocs de viatges per contrastar dades.
M'explico. Vang Vieng és conegut en part per la pràctica del Tubbing (o com s'escrigui). Es tracta de llançar-se riu avall amb un pneumàtic de camió. Sembla que tot va començar amb empresari del poble que va proposar un dia diferent als seus treballadors i se li va ocórrer fer-los llençar-se riu avall amb els pneumàtics. La idea va ser tan genial que la gent del poble i dels voltants va llançar-se (mai millor dit) a reproduïr l'experiència i d'aquí va passar a ser un atractiu turístic més.
La qüestió no queda aquí. Perquè s'assembli a un suposat poble massificat de la Costa Brava o Daurada (no li farem un lleig) falta afegir-hi una mica d'alcohol. La cosa és que, poc a poc, als costats del riu on la gent es llançava riu avall amb els pneumàtics, s'hi van anar instal·lant bars i més bars, oferint alcohol molt bé de preu, i altres substàncies... Així que, imagineu, un riu i una colla de borratxos (i/o drogats) llançant-se riu avall sobre un pneumàtic. La cosa no pot acabar gaire bé, no?
Doncs així va ser. Durant uns anys Vang Vieng va tenir aquesta fama (merescuda) de festa desenfrenada (per deixar-ho aquí). Però les desgràcies van fer que, poc a poc, els bars de la vora del riu anéssin tancant, i que aquesta "mala fama" quedi diluïda i com una cosa del passat.
Però ara, s'ha convertit en un dels destins preferits per Xinesos i Coreans (i més si, com nosaltres, enganxeu les vacances d'any nou xinès).
Els blocs que vam llegir deien el mateix que direm nosaltres. El poble en si no val massa la pena. Només són (som) turistes. Però al seu voltant hi ha tot de coves i llacunes que et fan meravellar-te del païsatge muntanyós de Laos.
I això que vam fer. Durant dos dies ens vam dedicar a voltar.
Un matí, per les coves que queden al nord de Vang Vieng. Resulta que una de les més famoses és la Water Cave. Una cova que té una llacuna al seu interior. Hi entres flotant sobre un pneumàtic, seguint una corda, frontal al cap, i anar fent, fins que acaba la corda i tornes. Això molt resumit. La veritat és que va ser molt divertit, però, com ja he dit, vindria a ser el mateix que la cua d'un telecadira de la Molina pel pont de la constitució (si hi ha neu), però en versió xinesa i per l'any nou lunar (o xinès). Però la gràcia no és aquesta cova, que també, sinó dues coves més que queden al costat i que resulta que vam visitar pràcticament sols. El preu de l'entrada és molt simbòlic, no pel cost, que també, sinó pel que en deuen fer, perquè en l'adequació de l'accés a la cova no s'ho gasten pas... Et lloguen una lot, si no la portes tu. I cap a dins.
La primera, amb una primera sala molt gran, estalactites, estalagmites... Una segona sala... Tan gran que a mi ja em va agafar una mica de coseta i vaig imposar una tornada a la llum, no fos cas que ens acabéssim perdent pels interiors de les muntanyes de Laos...
La segona, realment peculiar. Molt llarga, anavem seguint el "camí" fins que ens vam adonar que semblava que caminéssim per un riu sense aigua. El terra de la cova estava format totalment de còdols. La cosa feia pensar que en el seu moment sí que hi devia haver un riu subterrani en aquella cova!
Tot plegat ens va sorprendre molt positivament. Una sorpresa. Al mateix temps, pensava... Una cosa així no hauria d'estar tan exposada. És a dir, a que els visitants hi puguin fer i desfer sense cap mena de control. Recordo de petita anar a visitar les Coves d'Artà, a Mallorca, i que la guia ens expliqués que estava totalment prohibit tocar les estalactites i estalagmites, ja que cada gota d'aigua que cau d'una estalactita sobre una estalagmita compta, i molt. El temps mil·lenari que triguen a créixer unes o altres, gota a gota...
Per contra, ens trobàvem en unes coves que imagino que tenen un cert valor geològic, i que, tot i que pagues una entrada (ja he dit simbòlica), estan totalment exposades al vandalisme. Estalagmites escapçades, parets guixades... Hi ha altres coves que vam visitar l'endemà, que tenen un accés tan complicat, que et fa pensar si l'assegurança de viatges que tens contractada et serviria si mai et passés res...
Sent Laos un país més o menys referent en "Eco-Turisme" sorprèn que no hi hagi més control sobre aquest patrimoni natural.
Amb tot plegat, suposem que les diferents coves, en realitat, queden dins els terrenys de propietats privades que, simplement, deixen que hi accedeixis pagant una mica. Però això només són suposicions.
El segon dia ens vam dedicar més al sud. Hi ha una cova, de les més grans, que va servir d'amagatall durant les invasions xineses fa algun segle. Justament aquesta cova està una mica més acondicionada, però l'acció degradadora dels visitants també es notava.
També vam poder fer un bany a la Blue Lagoon número 3. Resulta que hi ha la Blue Lagoon original. Una llacuna d'un color blau turquesa, que és tan famosa, i en els dies festius que ens trobàvem, que vam descartar de visitar per no atabalar-nos de la munió de gent que hi devia haver. Per contra, vam saber que hi ha fins a cinc Blue Lagoons! Vam llegir un bloc que recomanava la tercera i allà que vam anar! Però, per l'hora que era, la llum ja no feia que fos tan "blue" i ens vam trobar que més aviat semblava una piscina. Però el bany es va agraïr!
Bé. Els nostres dies a Vang Vieng, van ser força peculiars, però els vam gaudir molt, la veritat.
Tot plegat ambientat entre els grans grups de xinesos i coreans que estaven "molt contents" tot el dia i a totes hores.
Fins i tot vam viure un fi de festa, amb un grup de saxofonistes amateurs que s'havien portat els instruments des de Corea expressament per fer un "concertillo" de hits coreans en ple carrer.
Tot plegat molt divertit!
El dia de la nostrs arribada, era la festa del temple del costat de l'hotel.
Tot ple de tòmboles al voltant dels budes...
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada