Capítol 11. Hpa An i comiat de Myanmar
El dia 3 de febrer (el mateix dia que vam recuperar les sabates, veieu el capítol 10) teníem un bus que ens portava a Hpa An, una mica més al sud de Bago.
El viatge, d'unes 4/5 h el vam contractar el dia anterior a l'estació d'autobusos, després de ser abordats per quatre o cinc persones que ens volien vendre els bitllets a la seva agència. Vam acabar comprant-lo a un dels que ens oferia millor preu. Ens va ensenyar un cartell de la companyia que agafàvem en el que hi sortia la foto del bus en el que aniríem. Es veia un model colorit, relativament modern i confortable.
L'autocar modern i colorit de la foto havia passat a ser una tartana de l'any de la picor, amb algun vidre partit i enganxat amb cinta americana, sense ni un turista, i una tele de menjador de casa instal·lada en la que s'emetien culebrons Birmans a tot drap. No va fer falta entendre la llengua per veure que la història tractava d'un tema de proves d'ADN per aclarir una paternitat... Si és que les telenoveles deuen ser iguals a tot arreu. Així que si voliem viure l'experiència com a "locals", en aquest cas ho vam aconseguir al 100%.
A mig camí, l'autocar para i un noi ens diu que hem de baixar i agafar un altre bus... "Coooom?" jo ja ens veia allà, abandonats a l'espera d'un autocar que no sabiem ni com era, ni quan passaria, ni què... Però no! L'autocar en qüestió estava parat darrere el nostre esperant-nos... Uf!
Fer aquests viatges llargs en bus, o en tren, ens ha ofert (a més de liquidar les dues temporades de Stranger Things -mare meva que bona que és- i començar a veure Narcos- ja veieu que la cosa va pels 80's) poder veure com canvia el paisatge en tot el país. Hi ha molta diversitat (i en realitat hem vist poca cosa, comptant que mig país és zona restringida a turistes!). Muntanyes, prats, vegetació ben diferent en diferents latituds, cultius diversos... I, en aquell trajecte vam descobrir una planície farcida de formacions kàrstiques.
Ara no ens farem els llestos. Hem consultat la wikipedia i altres blocs per saber com es deien aquelles masses de roca gegantines que anaven apareixent enmig de la plana. Allò que recorda tant a Bola de Drac, i que havíem vist de forma semblant enmig del mar a la zona de Krabi a Tailàndia, o a la Badia de Halong a Vietnam.
Aquests rocs enormes són formacions kàrstiques, que seguirem trobant en el nostre viatge, també a Laos i a Malàisia (de moment). Moltes d'elles buides per dins, de manera que s'hi han format coves.
Doncs bé, a la zona de Hpa An moltes d'aquestes coves són sagrades. Petits (i no tan petits) temples en la penombra.
Hpa An en si no oferia gaire cosa a veure. Vam arribar a migdia. Com que fins l'endemà no faríem la ruta de les coves, vam descansar molt aquella tarda. Sense saber-ho, l'hotel que haviem triat a booking es trobava en un punt de la ciutat molt agradable, davant d'un llac, en una zona tranquil·la. Pensant en anar a sopar, entre webs i guies vam veure una recomanació que ens va cridar l'atenció i no quedava gaire lluny. Es tractava d'un espai per a joves anomenat Veranda. El lloc, construït com les cases dels pobles amb bambú, concentra un petit restaurant, un jardí, una biblioteca, un espai de co-working i un espai per exposicions. Tot plegat gestionat per i per a joves. Oferint opcions de lleure i oci per al jovent de la ciutat. Fixeu-vos que no dic "alternatives" sinó "opcions". Ja que les opcions que hi ha en aquest país són poques. Tot i així, cal dir que les opcions que oferien a Veranda, es podrien considerar relativament alternatives també.
A la tornada del Veranda ens vam trobar amb un autèntic festival al llac. Llums de neó, música en directe... I un mercat força gran de paradetes de menjar molt divers que, tot i que ja haviem sopat, ens va fer venir molt de gust provar alguna cosa més... No vam arribar a saber de què es tractava aquella festa, però, de nou, ens sentiem envoltats d'un ambient autèntic i, de nou, sense turistes.
El següent dia a la nostra arribada, doncs, vam tornar a pujar a una moto, llista feta a partir de recomanacions d'altres blocs de viatges (aquest bloc en especial ens va anar la mar de bé) maps.me a mà i, au, a voltar per les coves.
Va ser fantàstic tornar a voltar pel nostre compte, sense preocupar-nos massa de perdre'ns, ja que tornar a trobar el camí era relativament fàcil. Omplint-nos de pols, de manera que al final del dia les nostres pells semblàven ben bronzejades.
Les coves van resultar ben diverses, tant en la seva envergadura com en la seva manera de rebre el visitant. Algunes amb llums de neó al seu interior per tots costats, altres farcides de budes de diferents mides, o amb budes minúsculs gravats a les parets, amb sortida a un llac, o amb sortida a un punt elevat amb vistes brutals, a més d'un temple al capdamunt d'un roc gegant... De tot i força espectacular!
Aquell dia, de cova en cova (més les voltes fetes per trobar el camí quan ens perdíem) vam fer gairebé 100km!
Si mai tinc temps a la tornada, ja miraré d'actualitzar el bloc amb els noms de les coves.
Mentrestant, si que en podeu veure unes fotos.
Aquell dia va ser la nostra darrera estada a Myanmar.
L'endemà una furgoneta ens portava a Myawaddy, des de la qual creuariem un dels nosequants Ponts de l'Amistat que té Tailàndia amb els seus veïns. Sí, el nostre destí aquell dia seria Mae Sot, a Tailàndia.
Sembla mentida com, creuant un simple riu, les coses canvien. Però això ja correspon a un proper capítol!
El viatge, d'unes 4/5 h el vam contractar el dia anterior a l'estació d'autobusos, després de ser abordats per quatre o cinc persones que ens volien vendre els bitllets a la seva agència. Vam acabar comprant-lo a un dels que ens oferia millor preu. Ens va ensenyar un cartell de la companyia que agafàvem en el que hi sortia la foto del bus en el que aniríem. Es veia un model colorit, relativament modern i confortable.
L'autocar modern i colorit de la foto havia passat a ser una tartana de l'any de la picor, amb algun vidre partit i enganxat amb cinta americana, sense ni un turista, i una tele de menjador de casa instal·lada en la que s'emetien culebrons Birmans a tot drap. No va fer falta entendre la llengua per veure que la història tractava d'un tema de proves d'ADN per aclarir una paternitat... Si és que les telenoveles deuen ser iguals a tot arreu. Així que si voliem viure l'experiència com a "locals", en aquest cas ho vam aconseguir al 100%.
A mig camí, l'autocar para i un noi ens diu que hem de baixar i agafar un altre bus... "Coooom?" jo ja ens veia allà, abandonats a l'espera d'un autocar que no sabiem ni com era, ni quan passaria, ni què... Però no! L'autocar en qüestió estava parat darrere el nostre esperant-nos... Uf!
Fer aquests viatges llargs en bus, o en tren, ens ha ofert (a més de liquidar les dues temporades de Stranger Things -mare meva que bona que és- i començar a veure Narcos- ja veieu que la cosa va pels 80's) poder veure com canvia el paisatge en tot el país. Hi ha molta diversitat (i en realitat hem vist poca cosa, comptant que mig país és zona restringida a turistes!). Muntanyes, prats, vegetació ben diferent en diferents latituds, cultius diversos... I, en aquell trajecte vam descobrir una planície farcida de formacions kàrstiques.
Ara no ens farem els llestos. Hem consultat la wikipedia i altres blocs per saber com es deien aquelles masses de roca gegantines que anaven apareixent enmig de la plana. Allò que recorda tant a Bola de Drac, i que havíem vist de forma semblant enmig del mar a la zona de Krabi a Tailàndia, o a la Badia de Halong a Vietnam.
Aquests rocs enormes són formacions kàrstiques, que seguirem trobant en el nostre viatge, també a Laos i a Malàisia (de moment). Moltes d'elles buides per dins, de manera que s'hi han format coves.
Doncs bé, a la zona de Hpa An moltes d'aquestes coves són sagrades. Petits (i no tan petits) temples en la penombra.
Hpa An en si no oferia gaire cosa a veure. Vam arribar a migdia. Com que fins l'endemà no faríem la ruta de les coves, vam descansar molt aquella tarda. Sense saber-ho, l'hotel que haviem triat a booking es trobava en un punt de la ciutat molt agradable, davant d'un llac, en una zona tranquil·la. Pensant en anar a sopar, entre webs i guies vam veure una recomanació que ens va cridar l'atenció i no quedava gaire lluny. Es tractava d'un espai per a joves anomenat Veranda. El lloc, construït com les cases dels pobles amb bambú, concentra un petit restaurant, un jardí, una biblioteca, un espai de co-working i un espai per exposicions. Tot plegat gestionat per i per a joves. Oferint opcions de lleure i oci per al jovent de la ciutat. Fixeu-vos que no dic "alternatives" sinó "opcions". Ja que les opcions que hi ha en aquest país són poques. Tot i així, cal dir que les opcions que oferien a Veranda, es podrien considerar relativament alternatives també.
A la tornada del Veranda ens vam trobar amb un autèntic festival al llac. Llums de neó, música en directe... I un mercat força gran de paradetes de menjar molt divers que, tot i que ja haviem sopat, ens va fer venir molt de gust provar alguna cosa més... No vam arribar a saber de què es tractava aquella festa, però, de nou, ens sentiem envoltats d'un ambient autèntic i, de nou, sense turistes.
El següent dia a la nostra arribada, doncs, vam tornar a pujar a una moto, llista feta a partir de recomanacions d'altres blocs de viatges (aquest bloc en especial ens va anar la mar de bé) maps.me a mà i, au, a voltar per les coves.
Va ser fantàstic tornar a voltar pel nostre compte, sense preocupar-nos massa de perdre'ns, ja que tornar a trobar el camí era relativament fàcil. Omplint-nos de pols, de manera que al final del dia les nostres pells semblàven ben bronzejades.
Les coves van resultar ben diverses, tant en la seva envergadura com en la seva manera de rebre el visitant. Algunes amb llums de neó al seu interior per tots costats, altres farcides de budes de diferents mides, o amb budes minúsculs gravats a les parets, amb sortida a un llac, o amb sortida a un punt elevat amb vistes brutals, a més d'un temple al capdamunt d'un roc gegant... De tot i força espectacular!
Aquell dia, de cova en cova (més les voltes fetes per trobar el camí quan ens perdíem) vam fer gairebé 100km!
Si mai tinc temps a la tornada, ja miraré d'actualitzar el bloc amb els noms de les coves.
Mentrestant, si que en podeu veure unes fotos.
Aquell dia va ser la nostra darrera estada a Myanmar.
L'endemà una furgoneta ens portava a Myawaddy, des de la qual creuariem un dels nosequants Ponts de l'Amistat que té Tailàndia amb els seus veïns. Sí, el nostre destí aquell dia seria Mae Sot, a Tailàndia.
Sembla mentida com, creuant un simple riu, les coses canvien. Però això ja correspon a un proper capítol!
El festival que ens vam trobar tornant del Veranda
Una de les coves més grans i més llarga arriba a un petit llac des del que pots agafar una barca que et torna a prop de l'entrada.
És molt habitual trobar en temples aigua a l'abast de tothom.
Una altra de les coves acaba en una obertura i un camí que et porta en aquest mirador. Les vistes són impressionants!
En aquesta cova et reben amb neons, made in asia, i et marquen el camí gairebé fins a la sortida.
En aquest cas no era una cova, sinó un temple al capdamunt d'un roc. Molt impressionant!
Infinits budes de totes mides, gravats a les parets...
Últim sopar, encara degustant plats nous!
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada