Capítol 7.Hsipaw, el primer trekking del viatge, i la princesa Shan.

L'arribada a Hsipaw va ser molt senzilla: Hsipaw és un poble petit pel que va ser molt fàcil trobar la guesthouse que haviem reservat.

Estavem molt cansats. Les hores de tren, tot i ser un viatge tranquil, ens van passar factura. Bé, això i que ja portàvem uns deu dies de viatge a màxim tres nits per parada. Mandalay, de fet, ens havia deixat força cansats i ens n'adonàvem en aquell moment.

Estàvem cansats tant físicament com mentalment. I, cosa que sabíem però ara confirmàvem, vam veure que aquell ritme no el podriem aguantar els quatre mesos.

Així, un cop acomodats a la guesthouse, vam revisar el que havíem pensat per a Laos, i vam decidir reduïr el nombre de llocs que volíem veure, esponjant així les nostres estades a Laos, i donant-nos algun dia de marge per si ho necessitàvem a Myanmar.

Amb aquesta decisió presa va semblar que estavem menys cansats i tot!

L'endemà marxàvem de trekking per una nit. Vam fer una "prospecció" de les diferents ofertes que hi havia al poble i tenint en compte informacions diverses tretes de Tripadvisor. Vam acabar fent una molt bona tria.

La majoria de trekkings portàven els grups a pobles de la zona per conèixer de prop alguns dels diferents grups ètnics que es troben al nord de l'estat de Shan. Però era una proposta similar a la del següent trèkking que ja teniem previst fer de Kalaw a Inle. Així que vam trobar una opció alternativa genial. Amb Mr Bike (nom de l'empresa i per com es coneix el seu propietari) l'únic poble on vam passar va ser al cap d'una hora d'haver començat a caminar. Una parada que ens va servir per prendre un tè i recollir els portejadors que es van ocupar de cuinar durant els dos dies. A partir d'aquí, tot el camí el vam fer envoltats de natura. I res més.

Arribant al poble on ens esperava una tassa de tè. Aquí a Myanmar a tot arreu et trobaràs un tè preparat. Als bars tenen un termo a cada taula i petites tasses perquè et serveixis el tè que vulguis. En el segon trekking que vam fer ens van explicar que, de fet, prenen el tè a totes hores, com si fos aigua.

Tot fent una primera parada, en un poblet petit, amb una tassa de tè. Només portàvem una hora de camí.

Els nens i nenes del poble van venir a rebre'ns ben animats i amb ganes de jugar amb nosaltres.

El grup estava format per quatre alemanys, dues poloneses, un txec, una holandesa, una americana i nosaltres dos, a més dels dos guies, els dos portejadors i quatre gossos. Sí, quatre gossos de Mr Bike que anaven i venien de tal manera que crec que van fer el trajecte tres vegades. Una barreja sensacional. Fent trekkings i activitats en grup no només descobreixes el lloc que visites, sinó que t'enriqueixes també amb la diversitat de persones amb qui comparteixes el viatge. Pots conèixer altres maneres de fer, de pensar... A més, et trobes gent que tot just comença el viatge i gent que l'acaba, pel que acabes prenent nota dels consells que et poden donar respecte els llocs que aniràs a veure més endavant.

Després del tè i el descans vam reprendre la marxa. Fins a l'hora de dinar el camí seguia el recorregut d'un riu. Anàvem sentint la seva remor caminant per un camí ampli i assolellat (cosa que vam agraïr, ja que a primera hora el dia havia estat boirós i fred), passant pel costat de camps i cases de bambú.

Havent dinat, el camí seguia per un bosc de pins. De pins! De fet, el paisatge en tot moment ens semblava familiar. Semblava que estiguéssim fent una excursió per Collserola. Tres hores de pujada (comptant tres parades generoses) ens havien de portar al lloc on dormiríem aquella nit.

En plena pujada algú ens va preguntar pel que passava a Catalunya... Imagina't, intentar explicar el que passa, intentar fer entendre el sentiment que tenim, en el nostre anglès macarrònic i fent una pujadota enmig del bosc... Vam pensar que per la propera ens haviem de preparar millor... El discurs, eh!

I, com ja se sap, tot esforç té una recompensa. I aquí vam arribar al nostre lloc per dormir. Un grup de tres cabanes al capdamunt dels arbres. Ens van explicar que les havia construït el Mr. Bike amb ajuda de caçadors de la zona. La cabana principal era el lloc de reunió del grup. A més de l'espai per dormir al capdamunt, hi havia un primer pis que feia de sala comuna, amb vistes a la vall, i una terrassa annexa amb taula i bancs, on vam passar-hi les hores abans d'anar a dormir.

Tot i haver arribat cap a les 15h, la tarda va passar volant, entre tè, rom birmà, xerrades i jocs. 

 Un sopar suculent

I així, van anar passant les hores, fins que vam sopar. Un sopar extraordinari que ens van cuinar els dos portejadors. Peix a la brasa, sopa de mongeta amb gingebre, sopa de bledes, i no sé quantes coses més. Les hores van seguir passant volant, amb un bon foc de camp que ens escalfava, fins que a les 21h ja estàvem tots més morts que vius, de manera que l'hora de fer nones havia arribat.

Dins de cada cabana hi teniem matalassos, dos o tres mantes per cap així que fred no em vam passar. I mira que segurament havíem arribat als 9°C. 

Com que haviem anat a dormir tan d'hora, i que, sí, dormir a la cabana va ser molt guai, però també dur, dur... No ens va costar gens despertar-nos per veure sortir el sol.

La vall semblava un mar de núvols. La mateixa boira que al dia anterior ens va fer abrigar fins que es va desfer, ara la teniem sota nostre. Un bon despertar per al nostre segon i últim dia de caminada.

Aquell dia vam canviar el bosc per jungla. Ara sí que ja no ens era tan familiar la vegetació. Boscos de bambú, palmeres, teca, arbres gegants... Verdor i, de nou, un rierol. Ben fresquets a l'ombra de tot plegat.

Arribats a un cert punt, va venir l'hora de separar-nos del grup ja que la resta seguia el trekking per un dia més i nosaltres ja tornàvem cap a Hsipaw. Ens va fer força peneta, ja que ens ho estàvem passant realment bé i no ens hagués fet res continuar amb ells, però dos dies després teniem previst fer un altre trèkking i no voliem forçar massa. Així que, juntantament amb una altra noia i un dels portejadors vam seguir caminant jungla avall, fins arribar a la vall. Ben verda, amb prats diferents i un poblat amb cases de bambú disperses. En una d'elles ens esperaven amb el dinar fet. De nou, una pila de plats suculents, sempre acompanyats d'un plat d'arròs blanc. La casa, envoltada de verd, tenia el seu hortet, i plantetes per fora. El dia era brillant, i la sensació de ser allà era d'una pau immensa que donava ganes de quedar-se un dia més per, simplement, contemplar la vida.

El dinar que ens havia preparat la família de la casa.

Xili assecant-se al sol

La tornada al poble, després de dinar, la vam fer en moto, portats per mototaxis, seguint baixant per la vall. Quin païsatge més bonic! Ja portàvem uns quants dies a Myanmar i veure tanta bellesa i riquesa era un contrast difícil d'entendre comparat amb la situació del país i la seva gent.

Després d'una dutxa ràpida a l'hotel, vam córrer a agafar unes bicis. Ens havien recomanat anar a veure el Shan Palace. I d'allà ens vam endur una història sorprenent. 

Fins poc després que els militars prenguéssin el poder, les diferents regions del país tenien els seus nobles i prínceps. Les regions estan (o estaven) distribuïdes pels diferents grups ètnics. Així, Hsipaw, era el lloc on residia el príncep Shan. L'últim d'ells, va fer estudis d'enginyeria a Estats Units, relacionats amb la mineria ja que l'estat de Shan té molts recursos minerals. De fet, l'estat de Shan és molt ric en minerals, i boscos de teca, fet que provoca un conflicte greu entre l'estat i el govern des de fa anys. De fet, més a l'est i més al nord de Hsipaw ja es considera zona restringida per als turistes pels enfrontaments que hi ha entre l'exèrcit i la guerrilla Shan. 

Segueixo amb la història. Allà hi va conèixer una noia d'orígent austríac, es van enamorar i es van casar. Al cap de pocs anys van anar a viure a Hsipaw. La noia en qüestió va descobrir llavors que s'havia casat amb un príncep. Ella es va implicar en la vida de la zona i es va integrar perfectament. Van tenir dues filles. Quan els militars van prendre el poder, ella va haver de marxar del palau ja que se l'acusava de tenir alguna mena de relació amb la CIA. Va quedar-se a l'ambaixada americana per uns pocs anys. Mentrestant, el príncep va desaparèixer i no ha quedat massa clar què se'n va fer d'ell. La noia, finalment, va tornar a Estats Units amb les seves filles. Mai més la van deixar tornar. Ara, amb el "nou" govern, se li permet tornar a Myanmar, però té 86 anys i, per motius de salut no recomanen que pugui fer aquest retorn al seu passat.

Potser he resumit la història amb molts errors, o amb el que vaig entendre de tot plegat. Quan arribes al palau Shan t'acull una senyora entranyable que, amb un anglès i una educació molt " british", t'explica la història que he intentat resumir i que, de fet,  va quedar recollida en un llibre que va escriure la pròpia protagonista, Inge Sargent, "Twilight in Burma". El 2012 es va rodar una pel·lícula alemanya amb el mateix títol. Es va haver de gravar a Tailàndia ja que la junta militar no va permetre el seu rodatge. El 2016, ja en la "nova" era, s'havia de fer una estrena a Yangon, però a última hora es va prohibir, per com la pel·lícula situa l'exèrcit en tota aquella història. 

L'amfitiriona i el seu marit, el nebot del príncep, mantenen la casa i, de moment, fan aquestes visites per donar a conèixer la història, i recollir donatius per a la rehabilitació de la casa.

Vam marxar amb la sensació que la senyora creia i tenia una esperança profunda en què en els propers anys el país podria millorar molt gràcies al fet que el govern ja no sigui gestionat només pels militars. Al fet que per fi el partit d'Aung Saan Su Kyi guanyés unes eleccions (i s'acceptés el resultat). Potser és cosa de la seva edat, que tingués tanta esperança en els canvis a venir, però, en tot cas, contrastava força amb l'opinió d'altres persones que, tot i el petit canvi en el govern, segueixen sense creure en les millores per a la seva gent.

La casa, té aquest estil anglès degut al temps que el príncep que la va fer fer, oncle del darrer príncep, va viure a anglaterra durant els seus anys d'estudis a Anglaterra.

Una nova posta de sol ens portava al final de la nostra estada a Hsipaw.