Capítol 6. El tren a Hsipaw

Tot creuant el Viaducte

Aquest capítol va dedicat especialment a la gent del Rivo, que aquesta setmana celebra el Carnaval sota la temàtica, precisament, del tren!

Una de les coses més emocionants que hem viscut en aquest viatge l'explico en aquest article. El viatge en tren més llarg, més exòtic i més espectacular de les nostres vides.

Tot comença, en realitat, el dia abans del viatge. 

El tren de Mandalay a Hsipaw surt a les quatre del matí, de manera que és més que recomanable comprar-se el bitllet el dia abans, per evitar matinar encara més d'hora del que voldríem, i també assegurar-se el passatge.

Així doncs, comprar el bitllet ja va ser memorable. Primer, trobar la taquilla on es venen els bitllets a Hsipaw. No sé quantes taquilles hi havia en aquella estació, però per uns breus minuts ens vam sentir una mica com l'Astèrix i l'Obèlix a les dotze proves. 

Després de passar per tres finestretes finalment vam trobar la que tocava, comptant que a l'última ens van enviar a la 8, i els números birmans no tenen res a veure amb els nostres... (la lògica ens va fer comptar finestretes). La compra d'aquell bitllet va ser lenta no, lentíssima. El treballador en qüestió devia ser un Peresós a l'anterior vida... Primer dient l'horari (que ja sabíem), seguit de les opcions "ordinary class" o "upper class". Que també sabíem, i teniem clar que el preu de l'upper class (poc menys de 3€) ens assegurava un viatge de 12h més que confortable. Molt bé. Però aqui no s'acaba... Ens demana els passaports. Pren nota, apuntant en un full els seients que ens pertoquen, apunta a mà al bitllet la mateixa informació... 

Tot

Molt

Poc

A

Poc.

Si al finsl i tot ens va donar la mà!

El cas és que finalment vam tenir els nostres bitllets. A les 3:30 haviem de ser a l'estació.

I allà ens vam presentar. Sort que ja vam triar hotel a consciència, a deu minuts a peu.

Trobar el nostre vagó, i el nostre seient va ser fàcil, però ja s'hi havia assegut una família! No hi va haver cap problema, van canviar de lloc, i un revisor els va acabar de confirmar on els pertocava seure.

Un cop acomodats ens vam adonar que feia molt fred, que les finestres estaven totes obertes i que no semblava que ningú tingués cap intenció de tancar-les, així que ens vam acabar de tapar amb la poca roba d'abric que portàvem. Resulta que ara a Myanmar és hivern. Un hivern que dura quatre mesos i que consisteix en dies càlids i nits ben fresques (a les zones de muntanya hem arribat als 11°C!). Una mica com al Pirineu a l'estiu.

El tren es va posar en marxa, i nosaltres ens vam deixar endur pel traqueteig i balanceig (encara que a estones en n'haguéssim pogut dir clarament sacseig), tot adormint-nos durant una bona estona, deixant passar la nit, fins que va començar a fer-se clar. Vam veure sortir el sol rere els arbres.

El viatge va durar finalment unes onze hores, per recórrer uns 200km. És a dir, la inversió exacta del que seria l'alta velocitat... Per fi, a Myanmar, hem trobat un tren que va més lent que el de Barcelona a Puigcerdà.

Però, tot i la pallissa, valia la pena.

El tren va anar fent parades. A cadascuna d'elles potser s'hi estava mitja hora, o una hora, com en el cas de Pyin Oo Lwin, una antiga localitat d'estiueig dels colons i ara de birmans de la regió de Mandalay, que no entrava en el nostre plàning, però que de ben segur que val la pena de visitar i fer-hi estada.

A cada estació teniem temps de baixar a estirar les cames, comprar menjar a les venedores ambulants, observar el moviment, la gent que anava i venia... A cada estació, també, pujaven al tren algunes venedores ambulants que oferien coses en funció del moment. A la primera parada del matí (ja no sé quina hora era) una senyora carregada amb una tetera oferia tè acabat de fer que et posava en una ampolla de plàstic. Benvingut tè que ens va servir per agsfar una mica de temperatura... Altres portaven dolços, o snaks... Quan ja avançava el dia les venedores portaven coses més semblants a un dinar. També n'hi havia que venien flors. Un anar i venir que ens va anar animant el viatge.

L'altra cosa que ens distreia era el païsatge. Quedar-se embadalit mirant el que passa fora, cases, pagodes, camps, boscos, pobles... Imaginar la vida que passa rere les finestres del tren...

Evidentment, duiem els nostres ebooks ben carregats de llibres. Jo estic de ple en lectures de Sherlock Holmes, i vam estrenar-nos amb una sèrie de Netflix que ens hem posat al mòbil. Stranger Things. Així que entre finals del segle XIX, els anys 80 i un tren de l'any de la picor anava la cosa.

En un moment determinat del viatge vam començar a visualitzar una de les coses que esperàvem més. El viaducte de Goteik, un pont construït pels anglesos cap a l'any 1900, que fa uns 100 metres d'alçada. Poc a poc, el tren s'hi anava acostant, fent corbes d'un costat a l'altre per arribar al nivell del pont. Abans, però, un senyor que seia al nostre vagó va parlar amb algú per walkie talkie, i el tren va parar. El bon home havia dit al maquinista que aturés el tren perquè la gent pogués baixar a fer fotos del pont abans de fer l'últim tram per creuar-lo. De nou a dalt del tren, poc a poc, ens vam anar acostant. El tren anava més lent que en tot el trajecte fins al moment. De nou,

Molt

Poc

A

Poc.

I així, turistes (que érem pocs) i locals, ens vam embadalir amb aquella imatge tan impactant i emocionant a l'hora.

Veure l'estructura enorme sota nostre, així com l'alçada que teniem respecte els arbres de sota va ser realment impactant.

Un cop passat el pont ja no quedàven gaires hores per arribar al nostre destí, Hsipaw, on teniem previst passar-hi un total de tres nits, una d'elles de trekking per la zona. Però això ja és cosa del següent capítol...