Capítol 3. Arribada a Myanmar. Tornem al sudest asiàtic.
El passat dia 15 vam tornar a l'aeroport de Doha per prosseguir el nostre viatge. Següent parada, Myanmar via Bangkok.
Dos vols que ens van portar a un nou dia. Vam arribar a Yangon pel matí, cansats d'haver dormit molt poc a l'avió. Passat el control de visat (si aneu a Myamar s'ha de tramitar online unes setmanes abans), retirada de bitllo-bitllo al caixer, i a la recerca d'un taxi que ens portés a la nostra pensió del centre de la ciutat. Només pujar, el taxista ens pregunta "què tal" i nosaltres "bé, i tu?" i de seguida ens contesta "Malament!". Això si que és aterrar a Myanmar per la porta gran, un taxista enfadat! Li preguntem el motiu i arriba el seu gran monòleg: no està content amb la política del país. No, si de taxistes com aquest, a tot arreu! Que manen els militars, i que les coses no van bé, que si Myanmar en realitat no és tot el país, els diferents "estats" que el formen, les "ètnies", les guerres que hi ha més al nord... Un embolic comptant que la meitat del que ens deia no l'enteníem...
Això sí, treiem el tema dels Rohinyas i, primer, sembla que no en vol parlar, i en un segon intent del Rubèn, ens deixa anar que les notícies internacionals diuen mentides, que els musulmans maten... En fi... El que està clar és que som aquí per aprendre i conèixer. Així que intentarem marxar d'aquí sabent més coses de les que sabíem.
El més fort és que quan el taxista ens va preguntar d'on érem, i li vam dir que de Barcelona, de seguida va saltar: "Ah! CATALONIA! You want independence!" Qui ens havia de dir que el nostre taxista birmà estaria ben enterat del que passa a casa...
Al cap d'una hora ja érem en ple centre de Yangon. Com que només teniem previst passar-hi una nit, i pretenem estalviar una mica, haviem reservat en una pensió de dormitori que ha resultat ser realment confortable. Enlloc de lliteres, cadascú tenia un cubicle bastant ampli, comparat amb l'espai que tens en una llitera, i que et donava una mica de privacitat. Només arribar-hi ens vam instal·lar ,vam fer una bona dormida, i a passejar!
Yangon ha estat el primer destí de la nostra tornada al Sudest Asiàtic.
Hem pogut viatjar per alguns racons de Tailàndia, Vietnam i Cambodja. Si vam decidir que els nostres quatre mesos de viatge ens tornéssin a portar cap aquesta zona va ser perquè teniem ganes de seguir descobrint-la i perquè el que ja haviem vist té un nosequè que ens va atrapar.
El primer cop que aterres en aquest racó de món, descobreixes coses que no has vist mai, maneres de viure, de fer, de pensar... Un contrast molt gran que al principi pot exasperar, però que acaba enamorant si et deixes portar i embolcallar de tot el que passa al teu voltant.
Yangon és com les altres ciutats del sudest asiàtic que ja hem visitat: caòtica, gent per tot arreu, venedors ambulants, parades de menjar al carrer, molt trànsit, brutícia, molta brutícia, botigues atestades dels seus productes, botigues que venen coses que no saps què són, música per altaveus que no saps d'on venen, carrers que es converteixen en restaurants per la nit, carrers sorollosos i carrers que son oasis... en definitiva, amb una "vidilla" que ens encanta.
Però, al mateix temps, Yangon no és una ciutat més del sudest asiàtic. Si passejes per Bangkok, Saigon o Hanoi i aixeques el cap trobaràs edificis destrossats, ennegrits i amb plantes que surten de les seves escletxes al costat de gratacels, o cases noves, edificis colonials reformats, espais com parcs o passejos agradables, en els que ve de gust fer-hi una caminada... Yangón és degradació. Almenys parlo del centre i en comparació amb el que coneixem fins ara. És cert que no hi hem trobat molts turistes occidentals, però tampoc gaires d'asiàtics. Però, cal que hi hagi turisme perquè una ciutat es posi "maca"?
La única part de la ciutat que sembla estar més conservada és l'edifici de l'ajuntament, un banc que hi ha al costat i el parc de la independència, a més dels temples. Ara mateix s'està reformant un gran edifici que era la seu d'algun ministeri ja que Yangon va ser la capital fins fa uns deu anys, quan es va traslladar a un altre punt del país.
A diferència de Hanoi o Ho Chi Mihn (Saigon) a Vietnam, Yangon no està envaïda per les motocicletes, i això fa que, almenys, sigui fàcil desplaçar-se a peu per les voreres (a Vietnam era girebé impossible ja que les aparquen on els hi va bé), i que travessar, encara que els passos de zebra brillin per la seva absència, sigui una mica més senzill. A Vietnam els semàfors no tenen gaire utilitat, i, si no et vols morir esperant a que es pari el trànsit (que no para mai) t'has de llançar a travessar i deixar-te envoltar per les motos que et van passant al costat mentre travesses. Una experiència, per cert, molt divertida. I no ho dic de broma!
La distribució dels carrers al centre de Yangon és molt senzilla. Els carrers tenen números, i són travessats per les "roads". Això fa que sigui fàcil orientar-se, i que no hagis de memoritzar noms impronunciables!
Avui el Rubèn ha caigut en la teoria que podria ser que fóssin els colons anglesos els que poséssin aquesta nomenclatura als carrers, de manera que fos fàcil orientar-se. Ara mateix estem a Mandalay i els seus carrers també estan numerats. Però de Mandalay en parlarem al capítol que toqui...
Per tot arreu pots trobar llocs per menjar al carrer. No parlo de venedors ambulants, que també n'hi ha, sinó petits "restaurants" muntats durant el dia. O la tarda, o la nit, depèn de la zona. Porten el menjar preparat o l'acaben de fer in situ. Munten una cuina o una cosa semblant, taules, tamborets, coberts, i allà fan el seu negoci del dia. Pot ser que al principi faci cosa parar a menjar en aquests llocs, però un cop t'hi llences, saps que és la manera més fàcil de descobrir nous plats, gustos i especialitats que en un restaurant i molt, però molt econòmic. Això sí: amb uns criteris de seguretat digestiva autoestablerts... Nosaltres ens fixem en un parell de coses. Una és si aquell lloc o aquell venedor té clientela, i si és gent local millor. Si hi ha moviment, si van cuinant, si la seva cuina no para. L'altra, que té molta relació amb la primera, és intentar veure si aquell menjar que té a la vista sembla fet de fa més o menys estona.
Éren les 17h quan passavem per davant la porta d'una seu d'un banc i un riu de gent en va començar a sortir. El carrer era ple de venedors ambulants (hi són tot el dia, però a aquella hora es van multiplicar), i els mercats de carrer s'instal·len per unes hores. Senyores que porten carros o posen al terra els seus cistells plans i ben grans, de peix, carn fresca, fruita, verdura... Petites furgonetes que, aparcades de cul a la vorera, obren les portes del darrere i descobreixen el seu gènere: roba, targes de mòbil, més menjar... Allà ens vam dir: bentornats a Àsia...
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada